Temps d'esperança

Commemorem un any més la Diada Nacional de Catalunya, la Festa Nacional, en reconeixement dels qui van lliurar vida i hisenda en defensa dels drets, llibertats i valors nacionals, en un moment en què la conjuntura ens aclapara i sembla que ens barra el pas a un temps més favorable, per causa, en part, dels efectes de la Covid-19 que tant patiment ha causat i causa, però que ha fet aflorar el millor d’una societat generosa i agraïda amb aquells que han treballat pel bé comú en situacions més que difícils.

Els compatriotes que van sofrir la desfeta, el 1714 i el 1707 a Lleida, també n’havien d’estar, d’aixafats, per la duresa del que els va tocar viure. També n’estaven els que van superar la Guerra Civil i els que van patir la dictadura. I n’han pogut estar els que han patit i pateixen persecució, presó i exili injustament, amb noms i cognoms coneguts, amics estimats. No us oblidem pas.

Ben cert és que hi ha una voluntat somorta de promoure el desànim, en il·luminar les discrepàncies i amagar la voluntat de convivència, l’esperit de llibertat i el sentiment de nació fet evident en tantes lluites compartides. Es vol destruir la fe en la nostra societat, en nosaltres mateixos, i l’esperança d’un futur millor, que vol dir bastir una societat més justa, culturalment forta i socialment avançada.

En la tristor no es pot fer estada. La conjuntura no dura sempre, malgrat que l’haurem de patir en els mesos a venir. Hem surat en el passat, quan la llengua estava greument amenaçada o se’ns volia fer oblidar qui som. També ho farem ara. Reeixirem. No som pas més febles, ans al contrari. Prou tenim més consciència de la situació d’injustícia pregona que pateix el país i la seva gent. Prou hem demostrat que podem fer coses grans. O és que hem oblidat l’1 d’Octubre i el que se n’ha derivat? O és que ja no recordem l’alegria amb què ajuntàvem les mans d’una punta a l’altra del país? O és que hem perdut la memòria i les ganes de lluitar per allò que és d’estricta justícia?

Per reeixir, tenim una eina d’una fortalesa indubtable. Té “nosaltres” com a nom col·lectiu. Si aquest nosaltres es mobilitza amb fe i esperança, amb coratge i intel·ligència, amb respecte a la diferència, amb sensibilitat i finor, res no ha de privar que la Nació se’n surti i esdevingui una nova realitat política en el context de les nacions que al món són, amb poder polític, amb parlaments, presidents i governs sobirans no sotmesos a voluntats alienes, que col·laboren econòmicament i cultural, des d’una posició d’igualtat amb altres nacions, començant per les més properes. Aquest “nosaltres” col·lectiu reclama, necessita i mereix la coherència, l’exemplaritat, el fet de passar al davant en l’assumpció de riscos, de fugir de la confrontació estèril, que alimenta el desànim, de tots aquells que tenen veu i capacitat de decisió. Ben cert és que tothom ha de sentir-se interpel·lat en la construcció nacional, però avui qui més obligació en té ha de passar al davant amb prudència, humilitat, generositat, absència de partidisme de curta volada, voluntat de servei, determinació i sentit de país. Tenim prou exemples en la nostra història recent i passada. Només cal seguir la seva petjada.

Hem d’aconseguir una gran mobilització d’energies per encarar les dificultats presents i les que sens dubte vindran. Els objectius polítics que animen una bona part dels ciutadans de Catalunya, que es poden resumir en l’exercici del dret a decidir lliurement i pacífica, en el ple autogovern i en la justícia social, s’aconseguiran amb convicció, perseverança i unitat veritable, però també amb la decisió, imprescindible, de voler-los assolir. És temps d’esperança.