TRIBUNA
Un país, un equip
Fa molts mesos que som enmig d’una pandèmia mundial que ha generat dificultats en moltes famílies: econòmiques, de salut, del dia a dia, de logística, de relacions socials..., problemes per als quals no estava preparada cap societat i als quals a poc a poc i per força ens hem anant adaptant.
Deia Albert Einstein que “al mig de la dificultat rau l’oportunitat”. Si ho vinculem al moment actual podríem parlar de molts exemples i oportunitats que ens ha donat aquesta situació, però en el meu cas em voldria cenyir a un de concret: l’esport i l’activitat física.
Tothom coneixia la teoria dels beneficis de l’esport: hi ha milers d’estudis que certifiquen la positivitat de moure el cos i eliminar la vida sedentària, però possiblement fins ara molta gent no ho havia posat en pràctica. Durant el confinament ens vam trobar en alguns moments de mala alimentació, sedentarisme (quasi obligat), mal humor, falta de motivació, pessimisme, apalancament, etc.
A poc a poc van sortir veus dels ciutadans reivindicant poder anar a córrer, en bicicleta, anar a caminar..., hi havia una necessitat de moure el cos per sentir-nos millor. En països com Bèlgica no van deixar de fer-ho mai, és més, animaven els seus ciutadans a fer esport durant el confinament. En el nostre cas va costar, però a poc a poc el govern espanyol va anar obrint la porta a poder fer activitat física. Estic segur que molta gent que no en feia o feia poc esport es va activar de manera regular, i segur que a dia d’avui no ho ha deixat de fer. L’oportunitat davant l’adversitat va sorgir i estem segurs que a Catalunya avui hi ha molta més gent enganxada a fer activitat física de manera regular.
Voldria aprofitar aquestes línies per explicar una experiència vinculada a la temàtica que vam viure amb el meu fill de 6 anys. El Joan, que és com es diu, abans del confinament era un nen alegre que feia dos dies de bàsquet i dos de tennis. Durant la tancada, al principi va estar actiu: ballàvem a casa, ens movíem, teníem una cistella per al bàsquet, jugàvem a jocs de taula, etc. Però a poc a poc tot va anar canviant. Va augmentar de pes, estava trist i desmotivat, menjava malament, amb ganes de no fer res, sedentari i, a més, li van sortir una sèrie de tics nerviosos als nas i als ulls. Davant d’aquests tics vam parlar amb la seva mare de portar-lo a un neuropediatra, però finalment no va caldre.
Després del confinament, durant l’estiu, vam apuntar-lo a unes estades esportives. Al meu fill li van desaparèixer tots els tics nerviosos, ha tornat al seu pes, menja bé, està content i ha fet molts amics i amigues. El meu fill en aquests moments és un nen feliç. Quan afirmem que l’activitat física estalviaria molts milions d’euros al sistema sanitari, crec que aquest seria un bon exemple.
En aquest moments la nostra societat valora molt més l’opció de poder fer esport i activitat física. Davant d’aquesta oportunitat, des de la Secretaria General de l’Esport i l’Activitat Física hem iniciat la campanya “Un país, un equip”, amb l’objectiu de fomentar la pràctica de l’esport i de l’activitat física a tots els segments de població, amb la finalitat de construir una societat més saludable, en què la pràctica de l’activitat física esdevingui un hàbit diari i durant tota la vida de les persones.
Per complir amb aquest objectiu, es necessitarà el compromís de tots els agents esportius de Catalunya. Si s’actua com a país i com un equip, tindrem garantida la continuïtat i el progrés del sector esportiu per moltes dècades. Aquest és el nostre desig i pel qual treballem dia a dia.