Trepitjar el carrer per ajudar les persones

Les comarques de Ponent són a les portes d’un tercer confinament. Situació greu? No, el següent. Incerteses globals amb impactes locals, provisionalitats i impredictibilitats a l’horitzó, fragilitats de governs, ciutadania i científics, i un present d’angoixes socials, econòmiques, sanitàries, culturals i educatives.

I en aquest context és descoratjador veure algunes imatges de relaxament social i de col·lapse d’aforaments i entrades a parcs naturals, trobades amb cap mesura d’autoprotecció, mentre augmenta la pressió i l’esgotament laboral i emocional de les persones professionals de la sanitat.

Estem convençuts que la missió dels governs i les institucions és millorar la vida de les persones, les famílies i les empreses, i donar resposta, certeses i horitzó a les dificultats que vivim. Per això costa d’entendre que a aquestes alçades el Govern vagi fent cops de volant sense direcció ni autoritat. Unes hores abans de permetre obrir l’oci nocturn es decreta el tancament del sector de l’hostaleria. No s’entén. No hi ha competència, ni lideratge. No hi ha ningú.

Podríem generar confiança si acordéssim objectivar amb dades conegudes que si s’arriba a un nombre determinat de persones afectades o d’un índex de contagi concret i conegut s’activessin les mesures preventives i de protecció.

Quin sentit té limitar els horaris dels petits comerços i tancar el sector de l’hostaleria en municipis i barris on no hi ha afectacions, les que hi ha són mínimes o hi ha un risc de contagi molt menor? La sensació de discrecionalitat, la improvisació, la desproporció i les contradiccions diàries no generen confiança.

Per què condemnar petits establiments i petits autònoms de comerços, bars i restaurants quan les circumstàncies objectives no suposen cap risc per a la població? I més quan de manera proactiva el sector ha mostrat un compromís rotund amb les mesures de seguretat, la distància i la higiene del seu personal i dels clients? Les dades ens confirmen que els contagis del personal de l’hostaleria i els clients són anecdòtics (0,54%).

Per què quan el sector de l’oci nocturn a Lleida és el primer de l’estat a sol·licitar compatibilitat per operar com a bars amb totes les mesures de seguretat, no hi ha resposta?

Davant d’una situació com aquesta es podien prendre, si més no, dues decisions:

1– Prendre mesures restrictives generalistes i rígides sense aterrar-les a les diferents realitats (van tancar el Segrià quan hi havia altres àrees i ciutats on les afectacions eren molt superiors i no van ser tancades).

2– Prendre decisions valentes de microcirurgia i flexibles. Per exemple: la ciutat de Nova York ha peatonalitzat carrers i avingudes i ha facilitat que bars i restaurant ocupin les calçades dels cotxes per ampliar terrasses i així garantir seguretat i fer la vida una mica més fàcil al sector de l’hostaleria. Altres exemples: el cas irlandès i belga, on el mateix sector ha liderat la interlocució amb els respectius governs i han acordat mesures de seguretat que permeten mantenir el batec vital del sector i la seva funció social.

No cal anar tan lluny per identificar propostes valentes i plenes de sentit comú: la petició de les alcaldesses i alcaldes –altre cop la figura de les alcaldies com les institucions que generen confiança, adhesió i respecte: gràcies, alcaldesses i alcaldes de Baix Segre pel vostre coratge!– per defensar l’obertura de bars i restaurants on no hi hagi contagis o un índex de rebrot mínim, amb aforaments del 50% i un màxim de 4 persones per grup. Des del món local es demana codecidir les mesures, que es reconegui l’asimetria del país, les diferents realitats i que no es pot governar amb una visió barcelocèntrica arrossegant a la resta del país.

El govern va respondre tancant la porta al sector i afavorint de nou el greuge competitiu i tracte diferenciat amb el sector de l’hostaleria aragonesa. Afavorint una major mobilitat i exposant sanitàriament a més riscos i indicadors pitjors que els nostres.

Això contrasta amb la resposta i el lideratge que la consellera Chacón va demostrar comprenent i empatitzant amb el petit comerç i l’hostaleria de Lleida i del Segrià davant l’anterior confinament. Es van mobilitzar 4 milions d’euros d’ajuts. Una resposta d’Estat. L’equip del Consell Comarcal del Segrià, i el seu president, David Masot, s’han deixat la pell per facilitar aquesta resposta al sector i les famílies.

És el nostre model i mirall fent bona la màxima “el valor de les nostres vides no ve determinat pel que fem per a nosaltres mateixos, sinó pel que fem per a les altres persones”. Així es fa política viva. Així centrem el país. I cuidem-nos, encara més!