Educació: emergències o prioritats

Ara, quan va arribar el torn de l’escola, vam popularitzar amb certa normalitat el concepte d’emergència educativa. Quan ens trobem davant de fets d’impacte col·lectiu que constitueixen una amenaça imminent per al nostre benestar solem arribar al consens inqüestionable que cal abordar-los amb pressa i determinació.

Tal vegada és per això que pot semblar que en educació cada signe d’emergència també s’ha vist abordat amb urgents mesures després d’unes no menys urgents i precipitades rodes de premsa. Si el problema és d’espai, s’habiliten poliesportius i escoles de campanya; si el problema és de personal, es recluta un exèrcit i mig de professionals de suport; que si la bretxa digital, ordinadors ploguts del cel, i per garantir l’equitat, màxima presencialitat en el cada cop més atapeït i alentit ascensor social educatiu. És així que, causticitats a banda, hem pogut assistir a un degoteig d’anuncis de mesures lloables i benintencionades, algunes de les quals, però, al meu entendre, mancades de la planificació necessària i un càlcul ponderat de l’impacte, cost i viabilitat real.

Certament, quan es precipiten els fets i les pressions socials i mediàtiques són considerables, solem afrontar les situacions excessivament condicionats pel marc mental de les emergències en detriment d’una lectura més prudent i serena de les circumstàncies. Pot servir com a exemple l’experiència viscuda amb la dotació d’ordinadors a l’alumnat en risc d’exclusió durant el període de confinament. Mesura encomiable de bonic titular i ètica impecable que acaba produint més angoixa, desconcert i decepció que impacte real entre els sectors afectats de la mateixa comunitat educativa. I el que és pitjor, tots sabem per pròpia experiència que les decepcions generen anticossos en forma de descrèdit i desconfiança, que vacunen davant d’altres requeriments d’esforç i predisposició als canvis.

Dotar l’alumnat d’entorns desafavorits d’aparells informàtics per pal·liar les bretxes digitals çes una actuació necessària però del tot insuficient si no va acompanyada prèviament de polítiques que contemplin els factors socials i familiars determinants d’aquestes desigualtats. Segons l’informe d’Eurostat corresponent a l’any 2019, el nivell de fracàs escolar al nostre país se situa al voltant del 19%. Paral·lelament, el mateix any, l’Idescat constata en un altre estudi un 20% de famílies al llindar de risc de pobresa. No cal endinsar-nos a les cambres profundes de la piràmide de necessitats de Maslow per intuir que sota aquesta coincidència no s’hi amaga pas cap gran secret.

En realitat, aquesta correlació de proporcions malauradament cronificada i en risc d’empitjorament ens recorda una evidència a bastament contrastada, segons la qual l’indicador més fiable per predir el futur èxit acadèmic d’un alumne continua sent l’origen sociocultural i econòmic de la família, no el seu coeficient intel·lectual. Les situacions de vulnerabilitat, efectivament, porten les famílies a una manca d’expectatives formatives, autocomplertes en conseqüents fracassos escolars, que aboquen al seu torn les persones a la precarietat laboral i social en un cercle viciós de difícil sortida. El fracàs escolar, doncs, des d’aquest punt de vista, no deixa de ser sinó fracàs “a” l’escola.

Lluny de voler caure en determinismes resignats que només serveixen per justificar inaccions davant la desigualtat, però alhora sabedors que l’escola és l’eina principal que ens ha de permetre trencar aquesta dinàmica perversa, cal situar les coses en el seu correcte lloc, el seu correcte ordre i la seva correcta dimensió. Evitem dipositar, així, excessiva responsabilitat en una sola institució, quan el que ens convé és tenir una mirada àmplia per contextualitzar el repte que se’ns presenta en la seva interdependència i tota la seva complexitat.

Per aquest motiu, passats els primers fogots i abans de passar pàgina a la següent emergència, ens convé recordar-nos a tots plegats que més enllà d’aquesta crisi caldrà situar l’educació com a prioritat permanent, afrontant-la des del seu vessant global i sistèmic, si realment volem que esdevingui l’eina més efectiva per garantir un progrés social just i equitatiu. Per fer-ho possible, en primer lloc és fonamental aconseguir la complicitat de totes les institucions, governs, conselleries i resta d’actors socials per acordar una política educativa fonamentada en una “pedagogia de l’alliberament”, si se’m permet l’analogia teològica, que més enllà de salvar ànimes del fracàs escolar a cops d’evangelis curriculars, lleis doctrinals, innovacions profètiques i reformes educatives de vol gallinaci, ataqui d’arrel les causes profundes de les desigualtats socioeconòmiques i culturals, en una nova mirada que posi en el centre a les persones i no les estadístiques.

En segon terme, des del departament d’Educació, hem d’apostar fermament per continuar desplegant les veritables possibilitats de l’autonomia dels centres fonamentada en els lideratges pedagògics, amb un canvi significatiu del model de formació de professorat i promoció de la carrera docent, i molt especialment amb una redistribució més equitativa de l’alumnat als centres per tal que la màxima complexitat en alguns d’aquests acabi sent màxima complementarietat en tots.

I, per últim, des de les escoles i els centres educatius, hem de continuar treballant com ja estem fent per millorar dia a dia amb modèstia i sense pressa, persona a persona, amb altes fites però petits reptes. Pensant en gran i actuant en petit, amb la perseverança d’aquells que troben en l’aparent intranscendència quotidiana el veritable sentit. Que, al cap i a la fi, el nostre propòsit no és només amuntegar pedres ni aixecar parets, sinó construir catedrals.