Una manta vermella

Una manta de color vermell pot servir per a moltes coses. A Grècia, l’any 1967, en plena dictadura dels coronels servia de refugi per a una família dissident d’esquerres, que cada nit es tapava amb una manta d’aquell color i s’aplegava al voltant d’un aparell de ràdio per escoltar Deutsche Welle, una emissora alemanya que s’havia convertit en una de les poques finestres disponibles cap a la democràcia europea.

El motiu d’amagar-se sota la manta era que tenien un veí simpatitzant de la dictadura que no hagués dubtat a delatar-los a la policia del règim si hagués sentit que escoltaven aquella emissora. Una manta vermella pot ser un refugi contra la tirania, una simple manta vermella pot ser un símbol de resistència.

Un diumenge 1 d’octubre pot ser un dia qualsevol. A Catalunya l’1 d’octubre de 2017 centenars de milers de persones van ser cridades a exercir un dret democràtic, van ser cridades a triar a les urnes, entre voler continuar formant part del Reino de España o esdevenir un estat independent en forma de República. Centenars d’aquestes persones van ser reprimides amb violència per les forces de seguretat de l’estat espanyol. Malauradament no hi havia cap emissora alemanya que esdevingués una finestra cap a la democràcia europea. Un diumenge 1 d’octubre pot ser un refugi contra la tirania, pot ser un símbol de resistència.

Només volíem democràcia i autodeterminació i hem tingut violència, presó i exili. Totes les persones que militem a l’esquerra independentista som conscients que no hi ha futur amb el regne decadent, som conscients que caldrà tornar-hi i que per tornar-hi no pot quedar ningú pel camí.

Ara més que mai, totes les persones que creiem fermament en el projecte d’una Catalunya independent i republicana ens necessitem les unes a les altres, cadascuna amb la seva sensibilitat, amb la seva estratègia, amb les seves pors i les seves audàcies, amb el seus encerts i els seus errors, amb les seves debilitats i les seves fortaleses. No hi ha veritats absolutes, hi ha tantes veritats com persones. Ara més que mai, necessitem moltes propostes i pocs retrets, molts reconeixements i cap insult. Ara més que mai necessitem esforç, tossuderia i dedicació, des de cada entitat, des de cada associació, des de cada ajuntament, des de cada institució de país. Necessitem una República de totes les persones i no d’algunes, que miri de cara les realitats i no les il·lusions, de diàleg sempre i de confrontació pacífica quan calgui.

Som corredors de fons, necessitem recuperar l’alè, saber trobar de nou el ritme i continuar el camí fins a aconseguir la República anhelada que hem de saber construir políticament lliure, socialment justa i econòmicament solidària. Potser és l’hora que apleguem tanta llana com puguem, tant se val qui ens la porti, i que comencem a teixir una gran manta vermella.