Trenta anys de Carta de Ciutats Educadores: el repte de traspassar murs

Avui, com cada 30 de novembre, és el Dia Internacional de la Ciutat Educadora. Enguany en fa trenta que la Barcelona preolímpica n’acollia el primer congrés internacional, del qual en va sortir la Carta de Ciutats Educadores, que n’aplegava els principis rectors. Lleida s’hi va adherir ja aquell any. Ara hi més de 500 ciutats signatàries.

I de què tracta ben bé? És la constatació d’un compromís cap a una mirada comunitària que avui en dia manté múltiples potencialitats encara per desplegar. La gènesi potser no s’entendria sense noms com ara el de Marta Mata (pedagoga influent i llavors regidora de l’ajuntament de Barcelona) o el de Pilar Figueras, primer com a càrrec tècnic del consistori barceloní i després com a secretària general de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores. El llistat de persones que hi han anat aportant és llarguíssim, com ara el filòsof Joan Manuel del Pozo o l’educadora social Yayo Herrero, encarregats de posar al dia la Carta.

És cert que el concepte de ciutat educadora ha rebut alguna esmena perquè se li ha vist un plantejament massa urbanocèntric, per bé que fa aportacions inspiradores que pot tenir en compte fins al poble més petit. Més si es planteja que l’educació, tal com van escriure Jordi Feu i Joan Soler fa 20 anys quan explicaven la idoneïtat de fer projectes educatius de poble, “es tracta d’un fet complex que va més enllà de la simple transmissió de coneixements, habilitats, valors, normes i actituds” i que “es genera en diversos espais, va a càrrec de diferents persones i es tracta d’un procés que dura tota la vida”. I encara més si es planteja, l’educació, com a eina de transformació social.

Els orígens de tot plegat no es queden al 1990, sinó que són anteriors. Quan es parla de ciutat educadora sovint es recorda la ciutat educativa, de la qual ja en versava l’informe Aprendre a ser, elaborat per la Comissió Internacional per al Desenvolupament de l’Educació, impulsada per les Nacions Unides. El van lliurar el 18 de maig del 1972, acomplint l’encàrrec que els havia fet el llavors director general de la Unesco, René Maheu. La comissió era presidida per Edgar Faure i era formada per Felipe Herrera, Abdul-Razzak Kaddoura, Henri Lopes, Arthur V. Petrovski, Majid Rahnema i Frederick Champion Ward, amb la col·laboració de, com a mínim, una desena de persones més. Ja en aquell moment, fa vora cinquanta anys, afirmaven que “els descobriments científics són innumerables i tumultuosos” i que “aquesta evolució col·loca l’educació davant de responsabilitats noves, que no són encara suficientment conscients i que en general han escapat de l’experimentació”, i preveia que «als educadors se’ls ofereix una tasca apassionant: la recerca d’un equilibri harmoniós entre la formació racional i l’alliberament de la sensibilitat». Revelador.

Però encara podríem mirar més enrere i tot. El propi informe entregat a la Unesco establia un llaç amb la Grècia romana tot citant Plutarc de Queronea: «La Ciutat és el millor instructor».

En acabat, reflexionava que “la ciutat, sobretot quan sap mantenir-se a escala humana, conté, amb els seus centres de producció, les seues estructures socials i administratives i les seues xarxes culturals, un immens potencial educatiu, no sols per la intensitat dels intercanvis de coneixements que s’hi fan, sinó per l’escola de civisme i de solidaritat que s’hi constitueix». Aquells vells plantejaments que alhora són tan nous i actuals.

Però què hi trobem ara, a la Carta de Ciutats Educadores? El text s’ha anat revisant al llarg d’aquestes tres dècades, mantenint encara molt recorregut per aplicar. Conté una vintena de punts que podrien ben bé marcar tot un programa de gestió no només municipal, sinó també intermunicipal, comarcal, regional, de país, etc. En aquest any de pandèmia hem constatat que, tal com recull la Carta, «les persones som interdependents» i que «sense cures no podem sobreviure» perquè «al llarg de tota la vida, les persones necessitem rebre una atenció de la qual depèn la nostra supervivència i el nostre benestar físic i psíquic».

Tot plegat, sobre unes bases que caldria establir com a línies roges del quefer democràtic, com ara quan demana que «les polítiques municipals [i de tots els nivells administratius] en matèria d’educació [i en general] sempre s’hauran d’entendre referides a un context més ampli inspirat en els principis de justícia social, igualtat, civisme democràtic, sostenibilitat, qualitat de vida i promoció dels seus habitants». Allò que pot ser percebut com uns fonaments de consens sovint contrasten amb els fets, amb discursos i motivacions.

Sobretot, el que ens recorda la Ciutat Educadora és que l’educació sobrepassa els murs de l’escola per impregnar carrers, places i parcs. De fet, s’ha vist que allà on es donen les majors desigualtats és, justament, fora de l’àmbit escolar, per la qual cosa cal garantir l’accés a més i millors oportunitats educatives dins i fora de l’escola perquè cadascú pugui fer el seu itinerari personal, garantint l’equitat. I un punt no sempre tingut en compte: que aprenem al llarg de la vida!

És per això que a la Carta apunta: «El govern municipal haurà de crear i assegurar el manteniment dels espais, equipaments i serveis públics adequats al desenvolupament i benestar personal, social, moral i cultural de tots els seus habitants dotant-los de professionals amb formació específica per a l’atenció a la infantesa, l’adolescència i la joventut, com també a les persones grans i les persones amb diversitat funcional». Una vella reivindicació d’educadores i educadors socials encara per ser del tot realitat, trenta anys després.

Un altre repte: a la Ciutat Educadora «totes les administracions assumeixen la seua responsabilitat d’educar i transformar la ciutat en un espai de respecte a la vida i la diversitat». En definitiva, «avui més que mai, la ciutat o el poble, gran o petit, disposa d’incomptables possibilitats educadores, però al municipi també hi poden incidir forces i inèrcies deseducadores».

Per tant, «d’una manera o d’una altra, la ciutat presenta elements importants per a una formació integral, és un sistema complex i, alhora, un agent educatiu permanent, plural i polièdric, capaç de potenciar els factors educatius i de transformació social». Fem possible, doncs, que els nostres pobles i ciutats s’amarin de tot això.