No és qüestió de números

Mai falla. Eleccions rere eleccions, la immigració es troba a l’epicentre del debat públic. Si algunes crèiem que com a societat havíem arribat a uns consensos de mínims, ja ha quedat clar que érem unes simples ingènues. A diferència d’aquells i aquelles que els fa por el desplegament de la ultradreta, a mi m’atemoreix més la passivitat i la inacció de la suposada esquerra que sense cap mena d’esma ha permès que el sentiment antimigratori i xenofòb anés arrelant en la gent.

El fet que el debat nacional sobre la immigració hagi estat un dels dèficits més grans en els darrers anys és preocupant. I si hi afegim el context internacional amb exemples com França amb Marine Le-Pen, els Estats Units amb Trump o Regne Unit amb el Brexit, cada cop més tendeixo a pensar que ja arribem massa tard per canviar la narrativa sobre la migració. Aquesta trista i maleïda narrativa sobre el nosaltres i ells. Aquell ells tan llunyà i tan pròxim com el veí d’origen magrebí del segon, la Nora, companya d’escola de la teva filla, o la Guadalupe, que cuida cada dia els teus pares.

Portem ja massa temps dient que revertir la xenofòbia i el racisme és un projecte a llarg termini. Em pregunto quan arribarà el mitjà i el curt termini.

I tot i que sé que no ens podem permetre el desànim, no em deixa de cridar l’atenció quan sento partits com Vox parlant sobre “invasió migratòria”, com si la crisi dels sistemes migratoris fos una qüestió de volums. Mai ho ha estat, ni ho serà.

De fet, fonts fiables com l’Smithsonian afirmen que durant l’any 1860, a la majoria d’estats dels EUA, més del 35% de la població eren esclaus. Per exemple, a Charleston Country, Carolina de Sud, era el 63%.

Increïble, oi? El més curiós del tema és que a ningú semblava molestar-li que les ciutats estiguessin plenes de negres, mentre fossin esclaus, és clar. Ni sobre la necessitat o la urgència de deportar-los, fins que van ser lliures, més clar encara.

El que em porta a pensar que el problema que la societat sembla tenir amb la immigració mai ha estat un tema de números. De fet, mai he vist ningú preocupat sobre els britànics tot i ser la tercera colònia més nombrosa d’estrangers a Espanya.All my respect to them. .

I llavors, què és? Els discursos antimigratoris tenen una clara motivació racial que atempta contra els principis que regeixen la igualtat d’oportunitats. Aquell ressentiment que determina que hi ha ètnies que estan condemnades a ser pobres sense dret a progressar, perquè, si ho fan, sempre serà en detriment dels altres o mal aprofitant-se del sistema. Suposo que en aquests casos, l’esforç i la dedicació, poc hi tenen a veure.

Però, tornant al quid de la qüestió, com aconseguim que el debat sobre la immigració torni a bon port? Fàcil, deixant de ser còmplices. Dir que no ets racista o xenòfob no t’exclou de ser-ho perquè el racisme sistèmic va molt més enllà d’actes explícits i reconeixibles comesos de forma individual.

És hora d’incomodar els nostres pares, germanes, oncles, amics, companyes de feina... Necessitem gent que avanci cap a una posició proactiva contra el racisme i la xenofòbia. No volem ni necessitem herois blancs ni heroïnes blanques en aquesta lluita. Però sí que necessitem gent valenta disposada a desafiar activament aquells que són passivament indiferents al que passa. És una tasca dura, desinteressada i sense remuneració, però encara que resulti massa difícil de recordar, massa incòmode per practicar o massa estrany per acostumar-se, no hem de parar d’intentar-ho.

No podem seguir sent passius. La passivitat porta a la inacció i la inacció porta a la normalització.I entre altres coses, no ens podem permetre la normalització si no volem que després, quan vulguem reaccionar, ja sigui massa tard. Això em recorda el poema Primer van venir, de Martin Niemöller: “Primer van venir a buscar els comunistes i no vaig dir res perquè jo no era comunista./ Després van venir pels jueus i no vaig dir res perquè jo no era jueu./ Després van venir pels sindicalistes i no vaig dir res perquè jo no era sindicalista./ Després van venir pels catòlics i no vaig dir res perquè jo era protestant. / Després van venir per mi però, llavors, ja no quedava ningú que digués res.” .

No ens equivoquem. No caiguem en l’error de pensar que la lluita contra el racisme i la xenofòbia és cosa dels altres. Perquè construir ciutats i societats respectuoses ens incumbeix a totes i tots.