Please, la Seu Vella?

La Maria Pau Huguet, en rebre la monumental M del televisiu concurs de nonuments de Catalunya, va recitar els primers versos del sonet de Morera i Galícia. Per tant, va parlar del campanar. Sort en tenim, del campanar, perquè realment destaca, altiu i gràcil alhora, contra el cel blau pàl·lid del Ponent. I és aquesta la imatge que queda al viatger i la que es troba tothora el ciutadà.

No són poca cosa seixanta metres per damunt dels altres tants corresponents al tossal, que s’enfila dominant la ciutat i el riu. La torre de les campanes, vista des de la plaça de Sant Joan, impressiona, imposa. No és arriscat pensar que és aquella agulla la que comunicà autoritat en el criteri dels qui havien de puntuar els sis monuments finalistes de Catalunya.

Una precisió: tinc ben present que aquesta era una votació de concurs televisiu, un entreteniment, que no representava iniciatives de govern, oficials. Per tant, cal donar-li la importància relativa que té i no més.

“Please, la Seu Vella?”–em van demanar, fa anys, exactament a l’arc del Pont, uns turistes flamencs. Exhibien, per si de cas jo no sabia què em demanaven, un fullet amb la foto corresponent.

Suposo que devien fer una visita com cal a la gran catedral i que no hi van trobar gaires lleidatans. Els de la meva i paregudes generacions vivíem en una ignorància induïda de la Seu Vella, lo Castell, nom heretat dels militars del segle XVII i, sobretot, dels primers governadors filipistes.

Fou un clos militar dos-cents cinquanta anys, i la ciutadania no guardava memòria de la seva dignitat. Els arcs exteriors del claustre tapiats eren una mostra del nul respecte que els militars tenien per aquella joia que, a més a més, desfiguraren a l’interior amb pisos.

.

A partir d’ara, amb el premi, Paeria, Consorci i Amics s’hauran de mobilitzar novament en campanyes diverses de difusió i “atracció de forasters” (empro un eslògan antic).

Si un servidor hagués d’explicar sumàriament la nostra Seu Vella, tants d’anys anomenada lo Castell, diria que consta de tres elements bàsics consecutivament construïts: l’església romànica, el claustre afegit i el campanar, també afegit. El campanar podem dir que és extern, queda com un cos quasi vigilant; el claustre a la banda est, la més antiga, esguerrà un tros de façana del temple perquè unes actuacions del sostre se li enfonyen a la paret frontal.

El claustre, a mesura que es desplega, va adquirint generositat decorativa de característiques gòtiques, fenomen força corrent en els monuments de construcció duradora començats en ple romànic. També li ha passat als portals, des del més antic, el de Sant Berenguer, més auster que el de l’Anunciata, al dels Fillols i al dels Apòstols, més evolucionats. El claustre té una característica poc comuna: és alhora exterior i interior en un dels costats.

Per bé que he parlat de tres components, el conjunt es presenta compacte, imposant i, a vista d’ocell, des de l’aire, produeix una exaltant impressió, amb les cobertes de llosat del temple i del claustre, i el cairat del campanar. Jo havia pujat al campanar a començament dels anys cinquanta del segle XX, arribats feia poc els primers operaris de la reconstrucció; ja dalt de tot de la torre, on quedaven només uns trossos de barana de pedra, t’havies de quedar de quatre grapes, car, si et posaves dempeus, el vent et podia convertir en ocell involuntari, “camí de l’infinit”.

He parlat de les visites a la Seu: hi afegeixo els molts actes culturals que s’hi celebren a tota honor. .

Caldria que els accessos, vull dir els camins que hi menen, es corresponguessin amb l’excel·lència del monument. Com m’han fet avinent persones de criteri, l’entorn urbà d’accés als voltants de les muralles hauria de ser més aclarit, més com a final d’un circuit ben dissenyat, elegant, de la ciutat vella. Però, en fi, visitin, tornin a visitar la Seu Vella, amb les columnes, les capelles, els capitells, els portals, el claustre, els absis, escoltin la història i l’eco de les llegendes que atresora, visitin també la Suda, les muralles, tot, tot.

Que la Seu Vella hagi guanyat en un concurs popular el primer lloc entre els monuments de Catalunya no és tan important com el que hi guanyaran els visitants: un enfortiment del seu esperit.