SEGRE
Les eleccions del 14-F

Les eleccions del 14-FSEGRE

Creado:

Actualizado:

Des de l’honor i la íntima satisfacció que em confereix haver format part del Parlament de Catalunya durant tres legislatures, del 1992 al 2003, vull fer el meu reconeixement personal a tots els qui s’han presentat a les eleccions i als electors que han acudit a votar en unes circumstàncies tan complicades com les actuals.

En segon lloc, vull felicitar els quinze diputats i diputades electes per la nostra demarcació i, particularment, el diputat i les dues diputades del PSC, el partit al qual em vaig afiliar als vint-i-quatre anys quan es va fundar ja en fa gairebé quaranta-tres. Tota una vida vinculat al PSC, encara que faci temps que em vaig allunyar de l’activisme partidista per raons que ara no venen al cas.

Tres parlamentaris de quinze pot semblar poc en comparació als cinc que vam ser a la meva època, però és un avenç important en comparació a l’únic diputat que teníem fins ara. De fet, aquest resultat del PSC s’assembla molt, per percentatge i per distribució territorial, als de la primera legislatura del 1980 quan foren elegits per les Terres de Lleida els diputats socialistes Pere Ayguadé, Francesc Cravioto i Joan Ganyet.

Clar que llavors “tot estava per fer i tot era possible”, en paraules del poeta, i avui, en canvi, hem fet ja molt camí i sabem que no tot és possible –ni convenient– ara i aquí.

Les eleccions celebrades el 14 de febrer passat han deixat un regust agredolç que no pot satisfer ningú. En primer lloc per la baixa participació que distorsiona el resultat de totes les opcions en litigi. Es miri com es miri, no deixa de sorprendre que l’agregat de resultats més gran que s’exhibeix –el conjunt del vot a les forces independentistes– signifiqui només el 27% del cens electoral. El de tots els altres, un altre 24%. Molt poc per a un dilema tan transcendent.

No sabem si una participació més alta hauria alterat substancialment els resultats però probablement els dos extrems de l’arc parlamentari –CUP i Vox– els haurien vist reduïts. Tot i així, la seva representativitat és tan legítima com la dels altres i em costa d’entendre els cordons sanitaris que pretenen aïllar a uns diputats electes. Seria molt més útil estudiar acuradament per què 217.371 vots s’han decantat per VOX i 188.830 per la CUP. Hem vist arreu d’Europa com el creixement dels populismes és més a costa dels Partits Socialistes que de cap altre.

L’efecte Illa. És obvi que molts electors han vist en el candidat del PSC les garanties de progrés (suport a l’activitat econòmica, a l’emprenedoria, a la recerca i la innovació, a l’educació), democràcia (civisme, transparència, compromís) i ordre (respecte a les regles de joc i als mecanismes establerts per modificar-les).

És evident que no ha disposat de prou temps per reactivar en el conjunt de Catalunya un partit que presenta un perfil excessivament metropolità i poc atent al medi rural i al qual li ha mancat determinació per difondre i defensar les seves posicions poble a poble i barri a barri. El PSC ha guanyat les eleccions mercès al candidat Salvador Illa.

Però si la victòria a la demarcació de Barcelona no va acompanyada d’un avenç més substancial a les altres tres demarcacions territorials, es fa molt difícil traduir la victòria electoral en vots en el conjunt de Catalunya en un govern efectiu que és del que realment es tracta. Tenim la llei electoral que tenim i en quaranta anys hem estat incapaços de fer-ne una altra.

El bloc ERC-Junts. Cal reconèixer que malgrat la desastrosa experiència de govern que han protagonitzat aquests tres anys, el seu resultat és molt meritori.

Aprofitant hàbilment els mitjans de comunicació públics, convertits en un instrument d’agitació i propaganda, han aconseguit que l’emoció i el sentiment en favor de la quimera d’una República independent s’imposin sobre la Catalunya real que, si féssim les coses bé, hauria de ser reconeguda i envejada arreu per la seva excel·lència. Aquest és el veritable repte.

L’única discrepància entre els socis que han protagonitzat aquest pobre i trist període de govern era saber qui quedava en millor posició per assumir la presidència i repartir joc, càrrecs i preferències. No crec que discrepin ni tan sols de la línia estratègica que cal seguir com a voltes ens volen fer veure amb el dilema entre unilateralitat o diàleg.

Però si la clau de la viabilitat d’aquest Govern resta en mans de la CUP, la situació pot esdevenir kafkiana, com ja es va viure amb el veto al president Mas o com s’albira ara mateix quan desqualifiquen determinats consellers que estan ara mateix en exercici del càrrec o com la seva posició respecte dels aldarulls d’aquests darrers dies.

Els reptes per al nou Govern i per al Parlament que ha d’impulsar-lo i controlar-lo són extraordinaris i urgents. De fet, hauran de reconstruir el país després de la tremenda crisi econòmica i social que s’està produint. Dissortadament, durant la campanya electoral s’ha parlat molt poc de com fer-ho i és molt dubtós que es pugui avançar gaire si no es produeix un diàleg positiu entre totes les forces polítiques i socials de Catalunya, primer, i amb l’Estat després.

Plantejar el futur immediat en termes de patrimonialització de la Generalitat per part d’uns i menystenir els altres i buscar, a més, expressament, la confrontació amb l’Estat com a opció estratègica ens aboca a perdre més temps i oportunitats. Un error d’aquesta magnitud, que encara ens faria més fràgils com a societat, no podria corregir-se ni amb els 27 projectes que la Generalitat ha presentat a l’Estat per a obtenir fons europeus de Next Generation en què tantes esperances tenim dipositades per solucionar-ho tot. Però la crisi i els traumes que provoca són tan grans que serà impossible superar-los sense diàleg, consens i cooperació; Catalunya endins, primer, i Catalunya enfora després.

tracking