Alarma a estribord

A ull nu sembla que hi ha menys nombre de gent visible a mà dreta que a mà esquerra; tenim tendència a considerar els partits d’esquerra com més afins a la classe obrera, a l’intel·lectual actiu, als artistes i gent de l’espectacle, als joves rompedors i combatius, a la classe mitjana baixa dels empleats i dels dependents de comerç, mentre que reservem la generalitzada qualificació de dreta per als rics, els d’ascendència nobiliària, els grans empresaris, els banquers, els terratinents, els estrictes en religió, els militaristes. De varietat de matisos n’hi ha en ambdós costats, però el que importa ara és adonar-nos que, de tant en tant, la ratlla divisòria es veu més marcada, i tant per una banda com per una altra el to de veu ofereix espinguets indicatius de vehemència.

.

En escriure aquestes ratlles, són a tocar les dates de constitució del Parlament i de formació de govern. En els quaranta anys llargs de postfranquisme, hi ha hagut pocs governs catalans netament d’esquerres, però el que ara pot venir ha aixecat l’orella de la malfiança i de la reserva, si no de la directa alarma, d’una part de la ciutadania, agremiada en blocs conservadors. Quan hom toca l’alarma és que tem perdre quelcom, la vida, una posició que semblava sòlida i ara pot perillar, o la hisenda. Sobretot aquesta.

Els conservadors, no tan sols els més militants sinó també els simpatitzants amb allò que se n’ha dit “ordre”, es malfien de la presència directa o la influència que poden exercir partits que de sempre han enarborat la bandera social, des d’una base històricament crítica amb l’establishment, amb un component de lluita, d’objectius radicals, propostes límit (o això o res) i, tanmateix, mantenint un raonament ben construït i defensat sense esquerdes.

Amb raó tenen por els amics de l’“ordre”: els governs que no es movien de l’autonomisme no ferien els interessos de la dreta, si no es tractava de la dreta centralista (per allò de la política lingüística o de l’escola); els governs de CiU buscaven el peix al cove i, si el peix era petit, també ho consideraven una victòria. Mai no van amenaçar les dretes de retallar-los la camisa, i no era rar sentir els seus oponents assenyalar-los amb el dit com a gent dretana. Els anys anaven passant, es perdia un llençol a cada bugada. Al cap de molt de temps, unes eleccions han fet surar una majoria independentista.

Heus aquí un possible diàleg a les altures del Govern central:

–No vam fer ben fet d’atorgar als presos el tercer grau?

–Sí que vam fer bé; l’operació era clara: els presos al carrer durant el període electoral, que la gent els veiés, i amb aquesta visió aparentment pacífica nosaltres guanyaríem vots, i els més durs dels catalans s’estovarien. Passades les eleccions, a la garjola un altre cop.

–Però no es van estovar, els podrits de catalans; no ens escaparem mai de les aliances entre nacionalistes.

–Ja hem executat el recurs de tornar els nou a la presó, fins que es penedeixin. Direm i repetirem sempre el mateix.

–Són tossuts, em sembla que no es penediran, no hi ha cursos d’ensinistrament polític a les presons, com n’hi ha per als assassins.

–Tant li fa, nosaltres tenim la força. I podem amenaçar: he ordenat al ministre de Cultura i Esport que avisi el nou president del Barça que res d’entusiasmes separatistes. La por, la por, la por, Laporta!

–Sort de la votació al Parlament Europeu que ha aixecat la immunitat al trio. Ara a veure si sa senyoria Llarena els pot portar a la pàtria. Tot i que, amb els belgues d’hostalers, ho dubto.

–Mira, això de Catalunya ja sé que no s’acabarà mai. Mai. Ells volen la separació, nosaltres la unitat lligada i ben lligada. Tal com tenim el panorama, la nostra missió sagrada és mantenir la ferida oberta, que mai no es tanqui.