TRIBUNA
Berlín i Lleida
La memòria històrica és recordar i tenir presents fets que han marcat la nostra història per ser moments en què la ciutadania ha patit la persecució i la vulneració dels drets humans i civils més elementals, com ara la persecució de la nostra llengua. L’ONU diu que les polítiques de memòria són necessàries i, per superar la repressió de drets, cal que la ciutadania en sigui conscient, per no repetir-la. És una eina per enfortir els principis democràtics de la nostra societat que, en temps de dictadura o de règims autoritaris, s’han vulnerat.
La memòria, però, exigeix no només recordar, sinó reparar els patiments que van suportar les víctimes de la repressió, que s’estenen més enllà dels qui la van patir als seus fills i els seus nets. La llarga ombra de la por que els botxins van imposar pretén esborrar la nostra llengua, la nostra cultura i els fonaments democràtics essencials que ens caracteritzen com a poble.
La manca de memòria ens porta a situacions com les que recentment s’han viscut a Madrid, on el Tribunal Superior de Justícia feu reposar noms franquistes com Millan Astray o la División Azul per no considerar-los “clarament franquistes”. Un fet que no s’explica sense el llarg silenci de la memòria o directament desmemòria que ha afavorit els intents banalitzadors del que va representar la dictadura feixista.
Una situació semblant es va viure a Lleida en el debat per la retirada dels noms d’alcaldes franquistes dels carrers amb l’anterior consistori. Es feren servir arguments semblants als que ara ha utilitzat el tribunal madrileny per imposar la restitució dels noms. Per a les polítiques de memòria no només n’hi ha prou amb retirar els noms franquistes dels carrers.
Una persona que visiti Lleida i es passegi pels carrers i vagi a la Seu Vella no sabrà què va representar la repressió franquista, cosa que no li passarà si visita la ciutat de Berlín respecte al nazisme. Allí a cada pas hi ha plafons informatius amb fotografies que indiquen les seus del govern nazi, els centres de repressió o els llocs on es van produir els fets més significatius del període nazi.
Això no ho trobem ni a Lleida ni a moltes ciutats catalanes com ara Barcelona. Jo visc al Poble Nou i a la fàbrica del Cànem dels Godó hi va haver un gran camp de concentració com el que hi va haver a Lleida a la Seu Vella, al Seminari Vell o a la fàbrica Vilalta. Tampoc no hi ha ni un trist cartell que ho expliqui.
És un deure donar testimoni als visitants o els simples vianants posant plafons explicatius en els indrets en què milers de persones van ser-hi empresonades a la fi de la guerra en una ciutat que, com ens explica Mercè Barallat, entre l’abril del 1938 i durant el 1939 a Lleida hi havia més gent empresonada que en llibertat. No es poden oblidar tampoc els llocs on hi havia els òrgans de repressió com ara la Falange, la Policia i el Govern Civil, on es feien els consells de guerra del Tribunal de Responsabilidades Políticas. En cas contrari, arribarem a oblidar aquella ciutat que vivia vençuda en el terror.
És un deure que tenim per ser conscients del nostre passat, però, també, un acte de reconeixement envers les persones que hi van ser empresonades i torturades i les seves famílies. Un deure públic de justícia i reparació del seu patiment. Només així conservarem la memòria d’aquella barbàrie i mai més es podrà dubtar quins han de ser els nostres referents.
És especialment necessari que a la Seu Vella es doni testimoni del període que va ser un camp de concentració, des del 1938 fins al 1945, sense oblidar que des del 1707 la catedral i el seu entorn, com va ocórrer a Barcelona amb la Ciutadella i el Castell de Montjuïc, va ser convertida en un castell per vigilar i dominar aquesta ciutat doblement vençuda, i on es va empresonar milers de persones des del 1707 i des del 1938. Sense això no es pot entendre la situació i l’abandonament de la Seu Vella.
Prenguem exemple de Berlín i incorporem la memòria en la nostra vida quotidiana per transmetre-la als que ens visitin. És part del nostre patrimoni que ens honora i hem de compartir.
Una manera que els ciutadans i les ciutadanes d’aquesta ciutat, tenint present els anys que ha viscut sota del terror, valorin la necessària defensa de les nostres llibertats. Així mai més hi haurà cap vacil·lació a valorar els nostres referents, a tenir presents qui van ser els responsables d’aquella repressió.
Cal que la Paeria, en el que li correspon de les entitats que formen part del Consorci del Turó de la Seu Vella, faci realitat la presència de la memòria democràtica del camp de concentració de la Seu Vella i els carrers de la nostra ciutat i siguem com una Berlín de Ponent..