Les energies renovables contra el desenvolupament local?

A cavall de l’anomenada transició energètica i els ajuts post-Covid està caient un patac de projectes d’energies renovables espectacular. Té una part de carrera per l’acaparament de drets d’explotació, però darrere hi ha també negocis i intencions que són ben reals.

Les energies renovables han obert una oportunitat econòmica extraordinària per a les comarques rurals; però també interrogants i amenaces evidents. La majoria de les 7.000 ha de sòl no urbanitzable que afecten els projectes d’eòliques i fotovoltaiques actuals es concentren en determinats llocs de comarques ponentines i de l’Ebre veí, que ja tenen implantacions importants i que poden veure’s afectades negativament.

En cap cas el desplegament de les renovables hauria de representar una penyora ambiental, paisatgística o econòmica, una limitació a mitjà i llarg termini dels medis naturals i les activitats locals concurrents. Malauradament, els més de cent anys d’explotació hidroelèctrica, l’energia renovable per excel·lència, apunten més aviat cap a un explotació que trasbalsa i empobreix els medis locals a canvi d’una ocupació i rendes insignificants.

No n’hi ha, evidentment, prou amb les compensacions derivades de les taxes i impostos existents o de les rendes derivades de la propietat, si es vol incidir positivament en el desenvolupament local i reconduir mínimament la decadència de bona part de les àrees rurals on es preveuen els projectes.

Calen accions i mecanismes per aprofitar localment la posada en valor econòmic de les renovables, que no es pot quedar en mans de les grans empreses promotores de grans instal·lacions i infraestructures. S’han de promoure les instal·lacions de famílies, pagesos i petites empreses que representen l’avantatge d’unir desenvolupament local, economia social i respecte mediambiental i paisatgístic. I s’ha de donar cabuda i promoure en particular un esglaó intermedi d’empreses cooperatives i societats privades o públiques locals, que permetrien abastar un gruix més important de la demanda prevista tot mantenint objectius socials i de fixació de renda local.

L’embalum i la gran extensió dels projectes obliga, en qualsevol cas, a una estimació acurada dels impactes ambientals i paisatgístics derivats, amb les mesures correctores o el rebuig dels projectes que correspongui. A Catalunya la legislació urbanisticoambiental existent dona unes eines prou operatives a la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments, sempre amb el permís dels tribunals.

Convindria més concreció legal en les pautes ordenadores: zones més idònies, directrius d’adaptació paisatgística... Pautes que podrien i haurien d’anar acompanyades de la promoció d’implantacions en els espais marginals d’autopistes, antigues pedreres i altres espais en desús o parcs d’activitat.

Les renovables a Catalunya representen només un 15% de la producció d’energia primària a Catalunya (2019), la meitat del pes que tenen a Espanya i la UE. Però els discursos que insisteixen en la paràlisi i la necessitat de creixement de les energies renovables a Catalunya amaguen uns interessos ben particulars. Interessos que semblen oblidar que estem en un entramat urbà i industrial inserit en un conjunt més ampli i que consumeix més de tres vegades el que produeix .

L’objectiu 2020 del 20% d’energia de fonts renovables de la UE, 50% el 2050, no és un deure per cadascun dels seus àmbits i, de fet, no té gaire sentit en un territori amb pocs recursos energètics com Catalunya, que haurà de contribuir a la causa ambiental comuna en el marc dels equilibris socials, econòmics i ambientals generals.