Qui serà el valent de dir prou, allà?

Quan la por a l’extrema dreta ho tapa tot és el triomf de la incompetència i sobretot de l’odi, i la victòria mateixa d’aquesta extrema dreta. Pot ser un triomf en el discurs. Ara bé, quan això passa és que s’han conquerit ments i voluntats.

Llavors, no sé si amb la racionalitat n’hi hauria prou per vèncer la irracionalitat.

Array Que l’extrema dreta i el que ella significa, populisme, simplisme, visceralitat, abús de poder, força, ràbia, odi i altres desgràcies i malvestats generi por no és el problema. De fet fan por i en faran. Fer por forma part de la seva mateixa naturalesa.

La por és una emoció, que com totes les emocions té la seva funcionalitat. De manera molt evolucionista s’explica que la por té la funció preventiva d’evitar els riscos d’un perill. Perquè els riscos existeixen i els perills ens poden fer perdre la vida.

Deixar de tenir por vol dir haver perdut el seny i per tant estar sotmesos al fet que alguns dels perills que haurien de generar por ho deixen de fer i el perill es converteix en causa fatal del desastre. Una cosa diferent és que la por sigui desagradable, però és imprescindible per la supervivència. També en la dimensió social.

De fet, l’extrema dreta i la memòria històrica ens ha de servir per avisar-nos dels perills en què podem caure i degenerar una societat si no fa cas a la por. Ara bé, així com és poc assenyat no fer cas de la por, també ho és quedar bloquejat per la por, ja que llavors la por no està fent la seva funció d’alertar i de posar en guàrdia els mecanismes de defensa. Deixaríem de ser competents davant dels perills i riscos inevitables en la vida.

El bloqueig per causa de la por és tan desastrós com la temeritat davant del perill o del risc. Així mateix, també hi ha variants d’aquests dos errors, el del bloqueig i el de la temeritat, igualment greus. El més famós és el que ens explica el conte del Pere i el llop.

De tant avisar que ve el llop i no ser veritat, quan ve el llop de veritat ens agafa d’imprevist. Perquè de llops n’hi ha, per exemple l’odi. L’odi forma part de la naturalesa humana i no cal gaire per agitar-lo.

El bonisme ens pot fer caure en la il·lusió que podem erradicar l’odi. No. Podem contenir-lo, i en això consisteix l’educació, però quan aquesta falla llavors aquell es desboca.

No menystinguem l’odi i menys quan aquest té arrels històriques i culturals molt fondes. L’antisemitisme és una d’aquestes arrels, però en tenim en el nostre entorn de més properes. L’anticatalanisme és una altra d’aquestes arrels extensa i profunda que serveix per bastir identitat.

Els que som de frontera sabem ben bé què vol dir que la identitat de l’altre costat s’alimenti de l’anti. Els de Ponent ho coneixem ben bé. No obstant, també hi ha una variant que ens explica una altra historieta, la de la granota escaldada.

Podem banalitzar les arrels de l’odi per estar-ne acostumats. Llavors ens passaria com quan s’escalda una granota en aigua bullent sense que ella se n’adoni, ja que augmentem la temperatura de l’aigua de forma tan gradual i imperceptible que no es nota que està a punt de bullir. I llavors ja és massa tard.Siguem prudents, és a dir, ni temeraris ni covards, i no banalitzem les mostres d’odi que fa l’extrema dreta.

L’extrema dreta hauria de ser marginal, però s’està fent central i es fa majoritària en el discurs. Quan d’allà estant callen davant de l’anticatalanisme i davant de l’odi a la diferència lingüística i cultural, s’està caient en els riscos de no considerar en la mesura la por i només usar-la per tapar les vergonyes. No em puc creure que no hi hagi intel·ligència i coratge allí com per fer callar la bogeria de declaracions que se senten.

Dic posicionaments d’allí estant, perquè d’aquí estant ja no ens queden més paraules per dir. Bé que ells han trobat aquí paraules i veus que alimenten l’odi. Ens calen veus valentes i intel·ligents d’allí que diguin prou a aquesta bogeria d’insults i falsedats.