El món des del carrer Major de Lleida

Fill de la ciutat de Girona resident a Barcelona, des de fa anys una part de la meva feina d’investigador se centra en les terres de Lleida. Us explico en un segon per què..

Als remots anys cinquanta jo tenia un oncle, germà del pare, Josep M. Solà i Camps, catedràtic de literatura espanyola a l’Institut de Batxillerat de Lleida. Era casat amb una llicenciada en romàniques de la Seu d’Urgell, Lourdes Serrano, de família del lingüista Sebastià Serrano. Una dona culta, tendra i extraordinàriament simpàtica. No tenien fills.

Les germanes i germà de la meva família nombrosa els estimàvem amb bogeria. Quan venien molt de tant en tant a Girona ens feien cantar cançons i ens duien a passejar per la Devesa. L’any 1955 va ser tristíssim: en pocs mesos va morir l’aleshores vuitena germana, la més petita, que va agafar la pòlio, molt poc abans que aparegués la vacuna.

Però també va morir d’una embòlia la Lourdes Serrano. Tenia el cor delicat, segurament des de la nostra guerra, quan va ser empresonada amb la seva família en esclatar la Guerra Civil. Lleida em queia lluny. Vaig tenir bons companys de terres lleidatanes a la Facultat de Lletres de Barcelona als anys seixanta. Pujava i baixava a Girona cada setmana. Començava a escriure. Feia les primeres escaramusses literàries. Estàvem en plena nit franquista amb la llei de premsa de Fraga Iribarne com a espasa de Dàmocles. Un dels escrits d’opinió per a la revista Presència de Girona era un al·legat a favor de la coordinació dels joves catalans dels diversos territoris amb finalitats culturals i d’esbarjo.

Santa innocència! L’autocensura dels demòcrates me’l va tombar, aquest article, basant-se que el temor que demanar una sinergia de grups de joves –ni que fos sense cap intenció política o social– podia ser entès com una crida subversiva criptopolítica, passible de sanció de les autoritats.Aquest desig de conèixer més sobre les xarxes humanes, associatives, que fan el meu petit país m’ha acompanyat sempre des d’aleshores. Potser per això, i també el convenciment que una societat forta és aquella en què les organitzacions vives, lliures i voluntàries, poden comptar, al capdavall, tant o més que no pas les bandes organitzades que es disputen el poder polític i econòmic, em va dur a treballar el fet associatiu i la seva història, a Girona, al cap i casal i a Tarragona.. i ara a Lleida.He recorregut al llarg de temps una munió d’arxius i biblioteques de Ponent i del Pirineu.

He visitat els centres de recerca de la capital, sempre amb la urgència d’aprofitar el temps buidant documents d’arxiu. Inevitablement, mal fos per fer el camí de tornada per agafar a l’estació el darrer Avant, passava pel carrer Major.El carrer Major de Lleida és una artèria on es barreja l’antic amb el nou, amb acolorits comerços de diverses generacions alternant amb establiments rutilants de grans franquícies mundials. És un corredor urbà transitat per tota mena de passejants, grans i xics, pidolaires, autòctons d’origen amb immigrants de totes les bandes, i en quantitat.

És, per tot plegat, un carrer fascinant. L’he visitat recentment amb motiu del llançament de la meva novel·la històrica sobre Francesc Ferrer i Guàrdia Quadern de cel·la. Apunts de darrera hora (Barcelona: Llop Roig, 2021). L’acte es va fer a la llibreria Caselles, on presentà el meu llibre l’historiador Jaume Barrull i Pelegrí. Ara bé: no em meravella només aquesta via urbana. També ho fa tot el seu entorn proper, on és tan present el xoc acusat entre la vellúria i la tradició, entre les arrels agràries, per una banda, i per l’altra aquests aires globalitzadors i cosmopolites que porten gent d’arreu del món, d’Amèrica Llatina, de l’Àfrica, de l’Est europeu...El carrer Major de Lleida bull, agitat pel seu dinamisme o empenta comercial, però ensems constitueix un gran focus cívic i cultural de la ciutat i del país. Amb un referent bàsic: l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Quants de cops no hi he estat en trobades acadèmiques? En canvi, encara no havia tingut ocasió de visitar el Museu d’Art Jaume Morera de Lleida. Aquí, una vegada feta l’estada, me n’he endut una de freda i una de calenta. La calenta ha estat la mostra Encreuaments. Dipòsits de la Col·lecció Nacional de Fotografia i d’Art Contemporani, amb obra dels fotògrafs vinculats a les terres de Lleida, i l’exposició pictòrica plàstica de l’obra d’assenyalats artistes avantguardistes, cap a quaranta peces. La freda és que, malfixat com estava, em pensava que em trobaria amb l’importantíssim llegat d’un museu inaugurat fa més de cent anys.

No va ser així. A hores d’ara el Museu Morera autèntic és un museu fallit, un projecte fins a cert punt fantasma, quelcom incomprensible, vist amb ulls de foraster, és clar, al segle XXI en una capital de cultura com Lleida. Bé, el cas és que, en sortir de la presentació del meu llibre a la llibreria Caselles, que va durar una hora, no sense abans haver agraït als senyors Jordi, llibreter, i a Antoni Gelonch els seus bons oficis per haver-la fet possible, vaig pujar carrer amunt fins a la plaça de l’Ajuntament.

Aquí s’hi feia, com cada dilluns, la cantada vigorosa, reivindicativa, del Cor Plaça Paeria (@CorPaeria). Vaig quedar impressionat per la seriositat litúrgica de la cantada, conduïda mestrívolament per Jaume Añé Ros. A tots els que la propicien, aquesta cantada, tan dedicats i tenaços, patriotes demòcrates d’una sola peça, els vaig transmetre l’escalf solidari de #MeridianaResisteix.

Els assistents van correspondre amb un càlid aplaudiment envers la concentració diària de protesta per la repressió i persecució de demòcrates independentistes que es fa a la sortida nord de Barcelona des de quasi set-cents dies.Per tantes raons Catalunya sense les terres de Ponent queda mutilada! Potser és per això que la feina d’historiador, que busca refer en el temps els ordits associatius populars del nostre petit país, és, en definitiva, un acte d’estimar, com subratllà una altra companya d’universitat d’aquells anys seixanta, la Montserrat Roig, quan va escriure que qui recorda ho fa “perquè abans algú ha recordat. Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”. Dit altrament, la memòria (col·lectiva) reclama dades, recerca, atenció, selecció, valoració. Vaja, amor!.