La senyora del gos blanc

Un diumenge, al capvespre, després que el sol hagués començat la seva davallada en el més enllà mai aconseguit, vaig passar una estona al balcó de casa i, com aquell que no vol, em vaig recordar de les estones passades al mateix balcó durant el temps de confinament imposat per intentar controlar la pandèmia desfermada per l’aparició de la malaurada Covid-19.

En els llargs dies de confinament, quan els coloms passejaven i festejaven carrer amunt i carrer avall, sense cap mena d’impediment, i hom podia distingir el cant de la merla del de la cadernera, entre la poca gent que transitava, a mig matí, i cap al tard, apareixia una senyora, ni jove, ni gran, distreta, vestida per sortir al carrer, però no pas mudada, que anava acompanyada d’un gos blanc, no gaire gran, d’aquests que tenen cabell abundant i no paren mai de moure la cua. Es tractava d’una persona tan normal, que no sobresurt per res ni crida l’atenció, si no fos pel gos que l’acompanya, com una bola de neu bellugadissa. Però, ancorats en un temps sense gaires distraccions, les repetides aparicions de la senyora amb el gos blanc fan que hom s’hi fixi i que n’observi la manera de fer.La senyora repetia sempre el mateix comportament.

Venia caminant amb el gos, que el portava lligat amb una corretja, i s’asseia a l’esgraó de l’entrada d’una botiga, forçament inactiva per imposició governativa. El gos quedava quiet, com esperant, i, al cap de poc temps, se’l posava a la falda, i així, senyora i gos estaven força estona, no sé si descansant del cansament de la caminada, esperant de passar el temps mentre es feia l’hora de dinar o de sopar o, senzillament, aprofitant l’ocasió per poder alliberar-se de l’imposat tancament a casa.I així un dia i un altre dia. Sola, només amb el gos blanc, sense parlar amb ningú.

Quan en tenia prou d’estar asseguda amb el gos a la falda, marxava carrer amunt. Algunes vegades portava el gos en braços, cosa que em va fer pensar que potser ja era vell i no estava per a fer gaires caminades.Més endavant, quan es van suavitzar les normes de confinament i la gent podia sortir en unes determinades hores, segons l’edat, vaig veure passejar la que, en el meu imaginari personal, serà per sempre la “senyora del gos blanc”, però anava sola, sense el gos, potser per salvar-lo de les multituds.Acabades les restriccions, no he tornat a veure la senyora del gos blanc i em queda el dubte de si ambdós continuen en vida. De si encara hi ha una senyora que passeja acompanyada d’un gos blanc, cansat de viure i de caminar, que l’ha de portar al coll per tornar-lo a casa.

I de si el gos blanc només va ser un incident, un argument, una excusa per poder sortir una estona al carrer.En el temps de confinament, la senyora i el seu gos blanc els he vist com l’encarnació de la soledat i de la incomunicació, i ara penso que potser no ho he sabut veure bé i que, realment, mentre romanien asseguts a l’escala, pregonaven una relació solidària enmig del desert de la ciutat.