Un conte de l'Horta de Lleida

Us voldria explicar un conte sobre que n’és de bonic fer de pagès, cantar-vos les excel·lències de tenir pagesia de km 0 i finques al costat de nuclis urbans. Parlem d’una finca en ple rendiment, on el seu pagès fa les feines del camp que toquen en cada època i en el moment oportú, tenint en compte les condicions meteorològiques, per poder treure millors fruits d’aquests conreus. Imagineu que, per contrast, al costat hi ha solars abandonats a causa de la frustrada especulació urbanística de fa una dècada.

En canvi, de la finca, el pagès, com he dit, en treu un fruit i un benefici, això queda clar, tot i que cada vegada aquest benefici va a menys. A més, aquesta finca aporta als veïns un millor estil de vida, l’Horta de Lleida és el pulmó de la ciutat; hi ha estudis que diuen que Lleida és de les ciutats amb millor aire de Catalunya. Durant la pandèmia, els veïns a tocar d’aquesta finca, tancats a casa pel confinament, han vist el cicle de la natura: els ocres i els vermells de les fulles quan cauen a la tardor, les imatges melancòliques de la boira entremig dels arbres o dels arbres gebrats a l’hivern.

A la primavera, tothom omple les xarxes d’imatges dels arbres florits. La millor època de l’any, però, és a l’estiu entrat, quan el pagès recull els fruits d’aquests mesos de treball. Per lluïment seu i dels veïns, cull préssecs, peres, cireres i pomes, fruits que tots plegats trobarem a les botigues de les nostres ciutats i pobles.El conte agafa un gir narratiu l’any següent, quan el jove pagès a principi d’estiu es desperta a la matinada per ensulfatar aquestes finques i s’assabenta que la seva activitat molesta alguns veïns.

Aquests han trucat la policia, abans de parlar amb ell sobre les possibles molèsties. Els veïns enfadats amb el món han posat pancartes. El pagès les veu cada dia des de casa seva, que és dins la finca que conrea, i se sent un delinqüent per treballar en el seu ofici conreant els seus camps.La història continua.

Els veïns posen en qüestió l’activitat agrària, públicament, a través dels mitjans de comunicació. Qüestionen la fumigació, part de l’ordinària pràctica del conreu. El pagès compleix escrupolosament la normativa d’aplicació d’ús sostenible de productes fitosanitaris.

Però no cal entrar en detall sobre les normes que tots els pagesos estem obligats a complir i dels registres de totes les pràctiques que fem a les finques. No cal entrar en aquest detall, perquè la història que us he explicat reclama una reivindicació de la pagesia, ja que deixa entreveure manca de consciència del seu rol social. La pagesia és part essencial de la societat.

La pandèmia ha posat en relleu que el rebost a tocar de casa és un luxe que no podem deixar perdre. L’agricultura ens ha fet créixer com a societat, la pagesia va encapçalar el creixement dels pobles que, amb els temps, s’han fet ciutats. Podem viure tots plegats gaudint de la nostra feina, i si alguna de les pràctiques provoca molèsties, en podem parlar.

Millor si ho fem cara a cara, se’n beneficiarà tota la comunitat i ens evitarem manefles. Els pagesos, per la nostra feina, som gent que ens adaptem a tot. Ara, si els altres no estan disposats a posar-hi de la seva part, estem acostumats a lluitar per la nostra feina.