L'humor com a mecanisme de resistència

“La potència intel·lectual d’un home es mesura per la dosi d’humor que és capaç de fer servir.” Friedrich Nietzsche

AVUI voldríem compartir una breu reflexió entorn del sentit de l’humor com a aspecte de l’ésser humà estrictament digressor, transgressor i potentment alliberador, és a dir, la capacitat de sentir i generar humor. Bé sabem que l’etimologia de la paraula remet al llatí humoris, que significa humitat o propietat líquida, també referida al torrent que travessa els porus d’una superfície. Com podem apreciar, ja des del seu origen etimològic, la paraula ens està indicant que es tracta d’una cosa que es filtra inconteniblement tot i qualsevol tipus de resistència física que intenti retenir-la.

El filòsof alemany Arthur Schopenhauer (1788-1860) interpreta que el riure és fruit de l’humor que contempla amablement les incoherències i incongruències d’una existència aparentment absurda. L’única manera de fer riure o sentir el goig del riure és mitjançant la col·locació d’una cosa on no hauria d’anar. Aquesta incongruència entre el concepte i l’objecte real provoca un sotrac propi del comportament normal d’una ment que es troba gairebé permanentment acomodant-ho tot a la fictícia idea d’equilibri entre pensament i realitat.

La gràcia, aleshores, neix de la falsedat de les premisses dels nostres sil·logismes mentals. Un exemple d’això el descriu el pensador Alejandro Dolina, que sosté que allò que torna “graciós” l’explosió d’una pirotècnia no és la seva explosió en si, sinó el fet que estigui prohibit en certs contextos: és molt més entretingut explotar un petard en un jutjat o un Col·legi d’Escribans que en un estadi de futbol. O, en termes refinats de Schopenhauer: “Els cavalls tenen quatre potes.

La meva taula de billar té quatre potes. La meva taula de billar és un cavall.” A tots ens ha succeït que esclatem riure simplement per la inclusió (il·lògica) d’una cosa en un concepte o context al qual no pertany. Pel que sembla, la nostra ment té la tendència d’ordenar els objectes i conceptes mitjançant categories que ens resulten familiars fins que apareix un objecte que en no estar “on hauria de” (absurd) desencadena al riure: el clàssic exemple d’això és la incursió del gos del barri en plena missa.Ara bé, què passa quan es viu en un temps en què no està permès transcol·locar els objectes de lloc? En altres paraules, ¿es pot fer humor de qualsevol cosa i en qualsevol moment? Evidentment no.

Cada època va gestant les seves regles discursives i els seus decàlegs del que és políticament correcte, obrint un marge d’acció tant a aquells que viuen de fer riure els altres com als simples ciutadans, els quals han d’anar actualitzant-se (i cada cop més seguit) com dispositiu mòbil amb capacitat de memòria limitada.Justament per això portem a la discussió i la reflexió l’humor com a element que intenta trencar l’ordre establert, no pas per maldat o rebel·lia revolucionària, sinó ja com a necessitat vital. En aquest sentit, un altre filòsof, Friedrich Nietzsche (1844-1900), es va concentrar en l’impacte de l’humor i no tant en origen o definició. D’acord amb els seus posicionaments teòrics, és comprensible que, en el marc d’una existència humana travessada per tota mena de patiments tràgics, el riure seria una mena de mecanisme de compensació per suportar allò que la vida comporta en la seva tragèdia constitutiva.

En aquest cas, el riure és una eina, una arma, creada pel mateix home per no caure en l’abisme del plor i la tristesa. Allò que Nietzsche ens intenta llegar un pensament potent: riure’ns de la lletjor pròpia de la decadència moral en què estem immersos ens atorga un poder, que no és menor, ja que aconseguir alliberar-se de les cadenes d’un règim que corroeix permanentment la funció catàrtica de l’art i les seves manifestacions de dispensar joia de vida és, sens dubte, un acte de rebel·lia sobre el qual tots hauríem de treballar per convertir-lo en hàbit.En altres paraules: moure’s per la vida amb alegria i entusiasme veritable representa una amenaça per a tot un sistema d’existència estructurat per ofendre’s en percebre una mica d’alegria en algú. Feu la prova: mostreu-vos feliços, alegres, entusiastes en qualsevol context que no sigui una celebració: immediatament algú us farà saber que el que vosaltres feu és completament “inadequat”.

I sí, és inadequat perquè és incongruent amb “allò políticament correcte” establert i massificat. Continuant amb la interpretació de Nietzsche, l’humor en aquest cas és una eina per dominar allò que produeix por i incertesa. I creguin-me, la mort és un dels fenòmens que causen més quantitat de por i incertesa.

Tot i això, acudim a aquest recurs per intentar comprendre una cosa que se’ns presenta incomprensible, terrorífica i irresoluble, per criticar, demolir i després construir “un altre sentit” del que se’ns presenta com a irremeiable. Què ens va passar, doncs, des de la puresa del nostre “esperit lliure” propi de la infància, fins avui? O dit altrament, com va ser que vam perdre l’entusiasme de viure i ens vam convertir en aquestes màquines d’estrès permanent? No és senzill respondre això en un breu article de reflexió, però intentem entreveure per un espiell un esbós de resposta. Només cal veure, escoltar, vivenciar i analitzar el que passa amb els nens: quan van escoltar un nen de sis a deu anys dir que quan sigui gran vol ser advocat, comptador o CEO d’una companyia internacional de telecomunicacions? Algú de vosaltres, als set anys, somiava ser el que avui sou? Qui pugui respondre que sí, envio aquí les meves felicitacions més afectuoses.

Per als qui no podem respondre afirmativament, ens queda el desafiament de pensar la nostra existència en clau de resistència, no a l’estil del barrufet rondinaire, sinó com aquí ho hem intentat expressar: avui dia ser feliç, veritable i autènticament feliç, és resistir als embats intencionats d’una manera de vida imposada que apunta directament als nostres pitjors i depressors instints perquè se sap perfectament que una persona entusiasta és temerària. Siguem dignes de ser considerats “enemics” al “mercadet” de la vida, en el qual una tauleta de somnífers és molt més barata que un bon paquet de cafè revitalitzant.