Aplaudiments a Lleida

El dia 5 de febrer inauguràvem l’Any Josep Vallverdú, proclamat per la Generalitat, engegat per la Conselleria de Cultura, amb Natàlia Garriga al capdavant, i la Institució de les Lletres Catalanes, dirigida per Izaskun Arretxe, i, sota aquest guiatge, executat en el dia a dia per la nomenada Comissària de l’Any, en el cas que ens ocupa, Carme Vidalhuguet.

Sempre recordaré l’extraordinari espectacle d’una gran sala, la de l’Auditori Enric Granados, plena del tot d’un públic de la ciutat i de moltes comarques, i àdhuc de fora de la demarcació de Lleida. Un cas no gaire freqüent fora dels casos de festivals de rock promoguts per cadenes específiques amb estrelles d’oripell i lluentons. Aquí se celebrava la llarga obra d’un autor literari que farà cent anys i, per tant, les persones assistents hi eren per testimoniar-li el seguiment que li han fet en dècades i manifestar plena adhesió.

A mi em causà impacte l’aplaudiment al final de la meva intervenció, aquell esclat de les mans espetegant espontàniament amb força multiplicada, com en una competició de decibels d’identificació. Vaig quedar colpit emotivament. Que lluny del teatre romà, amb els homes armats de llargs bastons picant a l’esquena dels espectadors –grotesca comparança– i convidant-los a crits: “Plaudite Omnes!” (tothom a aplaudir!).Hi ha aplaudiments tímids, breus aplaudiments de cortesia, aplaudiments de conformitat, aplaudiments d’acceptació, aplaudiments d’adhesió, aplaudiments de suport, però aquell unànime esclat, aquell tro era d’afecte, era d’estimació.

A mi em pujava un sotrac al pit i una cremor als ulls, quelcom semblant als pocs instants rompedors que potser, al llarg de la vida, et fan vibrar excepcionalment. Era de debò que allò passava: la platea i les llotges, formiguejants, es posaven dempeus mentre l’home vell, el veterà combatent, veia enlaire una cosa semblant a vols de coloms o a la senyera hissada a honor seu. Els meus companys de l’Institut d’Estudis Catalans –les doctores Teresa Cabré, Presidenta, i Gemma Rigau, i els doctors Joan Veny i Albert Turull, membres de la Secció Filològica, em tustaven el braç, encomanant-me llur coratge.

Després, encara, Heura Gaya –cant i instruments– i Anton Not, generós doll de veu, onejaren les ales de la gràcia lírica dins l’aire de la sala.No demano honors, tinc, per sort, moltes distincions palpables a la vitrina de la Universitat de Lleida, on ha anat a parar el meu patrimoni escrit i els seus fruits visibles. Com a brillant colofó en resta el reportatge enregistrat el dia 5, del fort aplaudiment de llargs minuts. Qui aplaudia rebia de mi el somriure de sincera gratitud.

L’any de commemoració no podia començar millor. Hi haurà altres concentracions, amb motiu de projeccions de documentals, d’exposicions itinerants per tot el país, de recitals de poesia, de simpòsiums, de presentacions de llibres, de taules de debat, més un acte central a mitjan any a Barcelona i la prevista sòlida cloenda balaguerina..., però Lleida quedarà com la pubilla.