TRIBUNA
El monstre de la sequera
L’abril ens va deixar secs, en lloc de portar la pluja anhelada. És com si enguany s’hagués girat la truita i el drac hagués guanyat Sant Jordi. I aquí tenim el monstre de la sequera, que s’ha quedat entre nosaltres.
Hem vist coses mai vistes: el tancament del canal més antic, llarg i, sobretot, important per a la pagesia, el canal d’Urgell.
Aquest canal rega 50.000 ha de terres, una zona que abans era un erm, terres infèrtils que no permetien tirar endavant cap cultiu rendible, en unes comarques de Ponent en despoblament i emigració cap a Barcelona. Gràcies al canal d’Urgell i l’esforç dels pagesos, les comarques de l’Urgell, el Pla d’Urgell, la Noguera, les Garrigues i el Segrià es van convertir en el rebost de Catalunya.
El procés per esdevenir aquest rebost va ser llarg i ple de dificultats. Al començament, van haver de lluitar contra el salobre. El van corregir amb la plantació d’arròs.
Ho van aconseguir. Van sembrar cereals d’hivern i, gràcies a la millora de les terres, es va poder cultivar el panís. Això va fer pujar la renda de la pagesia i va fer arrencar l’economia als pobles.
També va començar a desenvolupar-s’hi la ramaderia, al nostre territori. I avui, la plana de Lleida i les comarques que en formen part es coneixen al món per ser una zona fructícola molt important. Penseu en la pera de Lleida, la poma golden i, els darrers anys, l’èxit de la fruita de pinyol: préssecs, nectarines i paraguais.
Quina història més bonica. Però se’ns ha esguerrat. Perquè fa mesos que no plou com tocaria, ni en aquestes comarques i ni a la muntanya, que és on neixen els rius, els que omplen els pantans.
Aquests pantans són els que abasteixen el Canal d’Urgell. Com el d’Oliana, que durant molts anys va permetre tenir aigua durant els mesos de més demanda, per regar els cultius i per abeurar els animals. Després, amb l’augment de la demanda de l’aigua d’ús de boca, va començar el projecte del pantà de Rialb, als anys 80 i 90.
Es va posar en marxa a principi del segle XXI, un projecte que se’ns va vendre perquè mai tinguéssim problemes de sequera, com els dels últims anys del segle XX. I avui hi ha el tancament del canal d’Urgell i el del canal Segarra-Garrigues, també. L’un rega 50.000 ha i l’altre, de reg de suport, en rega 15.000.
Ara, només es podrà regar un cop al mes per salvar els arbres fruiters, que ocupen unes 10.000 ha del reg del canal d’Urgell, però perdrem la collita. De les 15.000 ha de farratge, la pagesia en deixarà de fer 4 segues, un 70% de les pèrdues. Les 15.000 ha de cereal d’hivern tindran unes pèrdues d’entre el 60% i el 70%.
I es perdrà el 100% de les 15.000 ha dedicades al panís. En preguntem quina diferència hi ha entre la sequera del 2008 i l’actual. On ha anat l’aigua que ens van assegurar perquè mai haguéssim d’arribar a aquesta situació? Se’ns demana que fem un esforç, però aquest esforç comporta la ruïna d’unes comarques que ja fa dos anys que arrosseguen pèrdues.
La pagesia no es quedarà quieta esperant la pluja. Demanarem responsabilitats. Així ho fem saber en la mobilització d’avui.