Qui el té, el problema?

No passa dia que des dels mitjans de comunicació no se’ns adverteixi que Catalunya va molt endarrerida pel que fa a les polítiques de descarbonització de l’atmosfera i d’implantació de les energies renovables.

Diverses veus clamen, amb raó, que som dels qui menys en produïm, n’estem tramitant i n’estem programant de la Península. Aquest fet ens condemna a ser dependents energèticament i, per tant, a perdre sobirania, a trinxar el territori amb línies d’alta tensió per dur-ne de fora i a contribuir irresponsablement a l’escalfament climàtic i al desgavell que causa en el medi en perjudici de tots.

La frase que es repeteix és que Catalunya no està fent els deures i entrebanca la posada en funcionament de parcs fotovoltaics i eòlics, condemnant-se a haver d’importar d’altres territoris l’energia renovable que hauria de produir al seu. Ara bé, és fals que Catalunya no està fent els deures i té un problema molt seriós amb l’escassa producció d’energia renovable, perquè qui el té de debò en realitat és, per aquest ordre, Barcelona i la seva corona metropolitana, Tarragona i Reus i el seu entorn proper i finalment la ciutat de Girona i les seves comarques. Si bé aquests territoris concentren el 80% de la població, no produeixen ni el 5% d’energia renovable.

Per tant, ni Ponent, ni tampoc les Terres de l’Ebre, ni el Pirineu no solament no en tenim cap de problema amb les renovables, sinó que moltes de les nostres comarques en són productores excedentàries. És a dir: en produeixen més de la que consumeixen i això demostra que han fet els deures i ningú no pots retraure’ls pas res.Malauradament, però, com que els qui no els han fet, els deures, concentren el poder polític, econòmic, mediàtic i demogràfic, ens volen traslladar el seu problema gegantí i fer-nos sentir culpables de ser uns egoistes pobletans que volem preservar el nostre paisatge i el nostre model de vida, sense adonar-nos de la tragèdia ambiental a què estem contribuint. Com sempre, darrere d’aquest discurs hi ha una visió urbanocèntrica i classista, que ens adjudica a ebrencs i ponentins un paper subordinat, que pretén perpetuar el desequilibri territorial i potser eixamplar-lo temeràriament i tot, en lloc de fer examen de consciència.

Un examen que hauria de permetre’ls d’esbrinar si la Catalunya on s’acumula la gent, la riquesa i el poder no és un monstre insostenible i voraç, que mai no en tindrà prou d’aigua, d’energia i de territori per anar fent-se gros fins a constituir una amenaça per a tots o petar. Crec que tots els d’aquests verals tenim assumit que n’acabarem produint força més de la que necessitem, d’energia renovable. Al capdavall, disposem de terrenys despoblats idonis per acollir instal·lacions, que alhora són barats, accessibles i molts dels seus propietaris estan esperant amb candeletes una oferta. Ara bé, sacrificar finques de regadiu o de valor paisatgístic i ambiental, per tal de produir energia renovable, que després s’haurà de transportar més de cent quilòmetres lluny, constitueix una aberració integral i la consagració d’un model de desenvolupament insostenible econòmicament, ambientalment i nacionalment.

Seguir per aquest camí ens durà a bastir una Catalunya plena de línies d’alta tensió, amb les corresponents pèrdues d’energia originades pel transport a gran distància i la rompuda de terres, que afavoriran l’especulació, l’economia extractiva i l’empobriment del rerepaís, per tal de seguir alimentant la concentració de poder, riquesa i gent al litoral. Les àrees on es concentren la població i els centres de poder poden generar-ne molta d’energia renovable de proximitat si empren, massivament, teulades, infraestructures públiques i terres de conreu (amb tecnologia que fa compatible la producció d’energia i l’agrícola) o d’esbarjo, que tenen a quaranta quilòmetres a la rodona. Jo ja entenc que això aixecarà protestes, però potser gràcies a aquest fet s’adonaran del monstre que han parit i reflexionaran sobre el model de país que han imposat i que al final patim tots. Ponent no hauria de sacrificar terres de regadiu ni amb valor ambiental i paisatgístic, perquè Catalunya les necessita per fixar gent a l’interior, avançar cap a la sobirania alimentària, que tan lluny estem d’assolir, i cap a la sobirania paisatgística i ambiental tan preuada, que una societat tan estressada necessita per oxigenar-se i reconciliar-se amb la natura i l’assossec. Cada finca fèrtil plena de plaques fotovoltaiques és una estocada al nostre potencial agrícola i ramader, una renda passiva capaç d’empobrir el teixit productiu i fer minvar l’activitat empresarial i un incentiu al despoblament i a la transferència de riquesa en benefici de les grans aglomeracions urbanes. Una planificació rigorosa del territori català atenent als usos òptims del sol, l’equilibri territorial, la sobirania alimentària i la sostenibilitat mai no permetria que en una superfície d’Alcarràs plana, extensa i fèrtil, per posar un exemple, es deixés de conrear moresc (que s’haurà d’acabar important de l’Argentina o d’Ucraïna) per fer-hi energia fotovoltaica que s’haurà de transportar fins a Barcelona amb un alt cost.

D’altra banda, per obtenir els beneficis que proporciona una hectàrea de moresc el pagès ha de fer una despesa, pel cap baix, cinc cops més gran que es tradueix en ingressos per als seus proveïdors de llavors, maquinària i fertilitzants o dels seus treballadors. En canvi, la renda que rep en forma d’arrendament o de quilowatt produït recau només en aquest i pot ser que tinguem un empresari menys i un rendista més. Com que, en lloc, però, de la planificació racional alguns promouen l’especulació fàcil, el benefici immediat i l’economia extractiva, beneïts amb els totpoderosos Next Generation i Catalunya i el seu futur els importen un rave, podrem seguir veient bestieses com aquesta i potser altres de pitjors.