Degustar o deglutir la vida

Martin Heidegger (1889-1976) va caracteritzar el que ell va anomenar “existència inautèntica” mitjançant un tret fonamental del “ser-aquí” (nosaltres), el qual va nominar “avidesa de novetats”. Es tracta d’un interès permanent (i insuportablement esclavitzador) de buscar allò nou, la primícia, el més recent, és a dir, viure una vida en estat d’actualització permanent. Però a diferència dels dispositius mòbils, que si no s’actualitzen deixen de funcionar correctament, els éssers humans si evitem aquest tipus d’existència podem viure perfectament, i fins i tot millor.

De què serveix la moda, la tendència, el best-seller del moment, la novetat? Serveix. Sí, serveix. La seva utilitat rau fonamentalment a aconseguir que no ens aturem a reflexionar sobre absolutament res, experimentant una inautenticitat plaent que ens permet tractar només la superfície de les coses i mai el seu fons, l’aprofundiment i el raonament cabal.

Serveix per evitar pensar massa. Una persona obsessionada únicament per la notícia del dia, el lector serial de mems i de “primícies” de vides dels altres difícilment es prendrà el temps d’aturar-se a reflexionar sobre el significat d’allò que consumeix amb tant de plaer. José Pablo Feinnman va caracteritzar, en la seva interpretació de Heidegger, aquest estat existencial definit per aquest estar passant d’una cosa a l’altra de forma acrítica amb l’adjectiu d’errància (del llatí errantis, que no troba el blanc, que divaga, equivocar-se i fallar).

Contràriament al mode de vida zombi (alienació de consciència), el pensador alemany recomanava “estar en guàrdia” davant la xerrameca i la curiositat invocada per la intranscendència que representa el consum innecessari de béns materials i culturals buidats completament de sentit.Ara bé, és possible escapar-se de la força encegadora d’atracció de l’avidesa de novetats? Prèviament vam dir que cal fer-ho, però la possibilitat de fer cas omís i resistir aquesta existència no és gens fàcil. En estar inserits en un món (ser-entre-altres) tendim naturalment a acomodar-nos, mimetitzar-nos, o almenys acostumar-nos d’alguna manera a esdevenir de l’època en què ens toca viure. Només és possible fer una lectura crítica del nostre temps sent conscients de la nostra temporalitat: Heidegger ens interpel·la a pensar la nostra finitud per ser conscients d’allò que realment val la pena i poder així distingir allò necessari de l’accessori.

Però abans de referir-nos a la finitud com a concepte essencial (no només de la filosofia), ens aturem a pensar senzillament en el nostre temps, i com el percebem. Si hi ha algun tret general amb el qual podem caracteritzar la nostra percepció del temps és la instantaneïtat, representada fidelment per internet i la seva implacable velocitat: ens sembla que tot circula a l’instant immediat de ser fet o dit (o, en societats de control permanent, de ser gravat i publicat). El que es va perdre pel mode de vida preponderant de la pressa és la valoració pròpia del “trajecte”, el “mentre què” (o “mentre tant”), el procés, el temps real que s’insumeix i es viu per arribar a alguna cosa.

Això sí, si no es confon, quan diem que és crucial prestar atenció al procés temporal pretesament esborrat per la banalitat de les novetats no ens referim en absolut a lemes com “la vida és això que passa mentre estem fent altres plans” (John Lennon). És més, m’animo a expressar que pensar la nostra finitud des d’una mínima pretensió d’autenticitat existencial és tot el contrari: és la manca de projecte (el que l’hipisme injuria anomenant “plans”) el que ens ha portat a les rodalies del buidament de sentit a les nostres vides individuals i com a societat (PD: és molt fàcil viure sense planificar quan un té resolta la seva condició econòmica).Un tret molt propi de les nostres societats actuals, travessades pels signes del “progrés”, és una pèrdua que experimentem (siguem o no cabalment conscients) i és que el nostre temps no dona lloc a les experiències. En aquest punt és interessant el plantejament que ens regala Reyes Mate, que ens diu que vivim en una època en què recol·lectem vivències, però no tenim experiències: en acabar la nostra jornada tenim un cúmul d’informació, proveïda pel mitjà que sigui possible (ràdio, TV, diaris, xarxes socials, etc.) però no arribem mai a processar-la justament perquè sentim que no tenim temps.

Mentre que les vivències són cops instantanis, l’experiència és un procés dirigit per l’assossec que aconsegueix integrar, amb sàvia perspectiva, allò que veiem o vivim (no en va, en cultures que encara perduren malgrat tot, la vellesa és caracteritzada per aquest temple, que només és possible mitjançant l’experiència).De la mateixa manera que cal mastegar correctament i degustar apropiadament un bon platet, la vida (temporalitat) requereix experiència per ser viscuda apropiadament. I aquest viure apropiat té a veure amb no transcórrer, no passar, no portar vells amb una vida plena de res al nostre haver. Prendre’s el temps d’aprendre un ofici o simplement d’esmicolar una bona pel·lícula dista força del mode de vida propi del consum de tutorials per pelar papes i de les maratons de sèries en un dia.

Podran apreciar això, estimats lectors, si parlen amb algú gran, és a dir, que va viure la seva joventut sense Netflix ni YouTube, sobre alguna obra en particular: tindran clara noció dels diàlegs fonamentals, el context històric de la trama i de l’època en la qual va ser estrenada, recordaran fidelment gestos i frases completes. Això va ser possible perquè no s’empassaven, sinó que mastegaven i gaudien mossada a mossada l’obra d’art, i la vida en general, o almenys ho intentaven. No queda dubte que ens ha tocat estar vius en un temps que té moltíssims avantatges, però, com diu Reyes Mate, hem perdut la capacitat de gestar experiències justament perquè hem optat per embussar-nos de vivències que s’acumulen de pressa a l’extrem absurd de sentir realment que no tenim una gota de temps, que veiem esgotar-se no a la velocitat del rellotge de sorra, sinó d’internet, el gran representant fàctic de la instantaneïtat.

El perill aquí radica que els “sots de temps” que queden entre el que volem fer i el que acabem fent són considerats un malbaratament, una pèrdua de temps: entendran això tots aquells lectors que de nens hagin realitzat un viatge llarg amb cotxe, sense tenir a les vostres mans una tablet, un mòbil o un Ipod, motiu pel qual no ens quedava cap altra opció que recórrer al diàleg entre els ocupants del cubicle i la contemplació d’una realitat externa (paisatge) o, en el pitjor dels casos si viatgem en solitud, solíem transportar material de lectura (i alguns carregàvem quadern i ploma, per si se’ns acudia plasmar les nostres idees en un paper, no a Twitter).Què hem guanyat vivint al paradigma de la velocitat sense límit? Si triguem menys a fer algunes coses que abans ens demanaven més temps, per què sentim que no tenim temps? Sense temps per a la reflexió, sense temps per pensar, quin tracte donem a la mort? I amb això reprenem Heidegger, i la seva obsessió per pensar la nostra finitud com a caràcter essencial de l’ésser-hi, perquè la mort representa l’aniquilació de totes les nostres possibilitats. Si hem nascut per viure-hi, però la vida en si mateixa hauria de ser una preparació per a la mort (i la mort és part de la vida), per què la nostra cultura pretén esborrar-la?Invisibilitzar la possibilitat de la mort, que revela la nostra finitud (existenciari capital per comprendre’ns com a éssers immers en un mar de possibilitats), no aconsegueix altra cosa que la distracció permanent (“errància”), tan necessària per tenir-nos captius en un cercle interminable de consum innecessari i d’incessant irreflexió, motor de noves economies que ja no esclavitzen a les fàbriques (només) sinó també mitjançant modes de vida que espremen la nostra temporalitat, ens allunyen de la comunitat i ens individualitzen en una pantomima buida anomenada “llogaret global”, on tots creiem tenir veu i ningú diu absolutament res que impacti significativament en les nostres vides i en la dels altres (i així ens va).Doncs bé, com sempre hem assenyalat, la filosofia ens convida en aquesta oportunitat a viure per un i pels altres sent conscients que val la pena poder expressar-se per compte propi i no sota l’imperi de l’“es diu” propi de les xerrameques ni la subjecció coercitiva de la pressió pròpia de la vida actualitzada de l’avidesa de novetats. Ningú no pot morir per nosaltres, i ningú no pot viure al nostre lloc.

Per més distraccions agradables que es presentin, la vida és fàctica, única, finita i fotudament efímera i si no pretenem fer un mínim esforç per assaborir-la, només ens queda empassar, a saber, viure una vida plena de res. Sona horrible, veritat? Doncs és devastadorament comú. Pensa-ho.