Estimat Emili

La lluita feminista m’ha ensenyat que allò personal és polític. I que la política està vinculada a l’acció i la solució col·lectiva des del coneixement de la individualitat de cadascuna de les vides que conformen aquest nosaltres comú. Avui em permetreu que dediqui aquestes línies a una història personal, que en part és també la meva història personal, i que és en part la de totes; a tall d’homenatge discret, però que no per proper és més necessari que mai.

Avui fa 10 anys d’aquell 21 d’octubre del 2013, quan l’Emili Loncà i Aventín omplia els pulmons per darrera vegada i, malalts i combatius, exhalaven l’últim sospir de vida. Era un dilluns. Un dilluns fred de tardor quan encara no era El Temps de les Cireres.La mort forma part de la vida. I la mort de l’Emili pel maleït càncer em permet parlar-vos avui de la malaltia i de la lluita. Però sobretot em permet parlar-vos d’ell, de la seva vida i de la nostra. Aquesta setmana hem commemorat el Dia Mundial Contra el Càncer de Mama i ho hem fet recordant que el càncer és avui dia el problema sociosanitari més important del món: 1 de cada 2 homes i 1 de cada 3 dones tindran càncer a la seva vida i l’objectiu és, doncs, aconseguir que el 70% dels casos sobrevisquin al càncer l’any 2030. A Lleida l’any 2022 es van diagnosticar 2.691 casos nous, cadascú amb la seva història i la seva lluita, la seva i la dels seus amics, familiars i estimats. Des d’aquestes línies vull agrair la feina que fan els professionals sanitaris, a totes les entitats que hi treballen: Adima, Oncolliga, Afanoc, l’Associació Contra el Càncer de les Terres de Lleida.. Gràcies pel suport, l’acompanyament, l’atenció social, la formació, la conscienciació i la multiplicitat d’activitats que realitzen per visibilitzar la malaltia, acompanyar qui l’està patint i obtenir recursos per a la recerca. La prevenció, la detecció precoç i la recerca són el camí per a l’esperança.Avui, però, parlem de la vida. De la vida de l’Emili, aquell biòleg curiós que de la seva feina en feia vocació de laboratori i que ho combinava amb la docència a la facultat d’Infermeria. De l’Emili viatger, brigadista o aventurer, que et transportava a Querétaro o a Hiroshima en una detallada conversa a la costa siciliana escoltant Theodorakis i assaborint uns gambieri rossi. De l’Emili que al crit de “ximo” baixava tot engalanat carrer Cavallers avall any rere any cada mes de maig entre la família al·lerdina. De l’Emili caramellaire, excursionista, activista del PSAN, estudiant universitari en temps de la transició, lector insaciable i recomanador de lectures tostemps. De l’Emili que va gaudir tant impulsant l’Agència de l’Energia i que l’il·lusionava el projecte del Museu de l’Aigua i de la Ciència els últims anys, agraint l’oportunitat a qui en ell va saber veure el talent discret de qui poques vegades és emmirallat per una donassa. Del Vilosell i l’Emili, i de l’Emili i de la Carmina o la Carmina i l’Emili. D’aquell Emili més íntim, més personal, més familiar i més tiet. “Una bona persona, càlida, senzilla i discreta. Un excel·lent professional, molt qualificat i amb empenta, que defugia qualsevol protagonisme i que desenvolupava la seva feina amb tot el rigor, eludint la visibilitat personal i buscant sempre l’èxit col·lectiu. Tota la seva bonhomia es palesava en el treball que duia a terme, en què bolcava la seva passió per la divulgació científica, per la natura, per les energies renovables, per tot allò relacionat amb la disciplina a la qual es va dedicar, la biologia”, escrivia l’alcalde Ros, dies després de la seva mort.Avui, 10 anys després, el recordarem, en un any en què en aquest no-protagonisme compartit també recordem el Juanjo i la Leo; quins 10 anys d’absència, de silenci, de sanglots d’ànima i de records. Que la discreció no ens faci perdre l’homenatge al qual camuflat en el dolor costa de posar paraules i data.Avui, embolcallats de Som Cinema, de cultura, de llengua, de drets i de país, el celebrarem i el brindarem. Perquè malgrat que la calor presagiada pel biòleg no és temps de cireres, però, rellegirem Estellés i ens el farem nostre: “La meua mort, mai espectacular, / m’ha d’arribar d’una lenta creixença: / va madurant a les meues entranyes, / exactament com madura l’amor.”Pel nostre Emili i per la lluita de totes, visca la vida.