En record a les víctimes del Liceu Escolar

La vida pot canviar en un instant. La dels lleidatans i lleidatanes es va transformar en un lapse de temps simbòlicament més llarg. Cinc minuts, el temps que una esquadra d’avions va trigar a deixar caure les seves bombes sobre la nostra ciutat, al centre, al cor on bategava la vida d’una població que intentava sobreviure a les mancances generades per la guerra, mentre l’exèrcit republicà intentava frenar l’avenç implacable dels nacionals.

Segurament, mai sabrem quina era la destinació exacta a Lleida dels artefactes explosius, però sí que podem afirmar, sense cap bri de dubte, que l’objectiu de l’atac era desmoralitzar la població civil. Això ho haurien pogut fer llençant octavetes perquè es rendissin i/o es passessin a l’altre bàndol, però matar gent és un senyal inequívoc i una manera efectiva d’anorrear la moral de les persones. En el punt de mira d’aquell acte criminal, persones innocents i indefenses, algunes de les quals també van perdre la vida quan alguns dels avions van fer un vol rasant disparant ràfegues de metralladora pel carrer Major.Era a primera hora de la tarda, quan més gent es trobava al carrer, quan moltes persones sortien i entraven del Mercat de Sant Lluís i quan els nens i nenes eren a col·legi, al Liceu Escolar, on es va produir la major matança. Dir que és execrable bombardejar un col·legi ple de nens és quedar-se curts, sobretot perquè els autors van quedar impunes i encara devien rebre una condecoració per matar infants.La societat civil d’aquella Lleida republicana patiria les represàlies de la guerra i la ciutat quedaria pràcticament destruïda quan va passar a ser camp de batalla, primera línia de foc després que uns mesos més tard les tropes nacionals entressin malgrat els intents dels defensors d’aturar-los.Les escasses famílies que hi romanien van haver de fugir cap a pobles veïns, a cases d’amics i familiars. Aquella ruralitat, la tradició agrícola i ramadera tan característica i identificadora de casa nostra, aixoplugaria aquelles persones que s’havien d’exiliar d’una Lleida llavors separada per un riu on els dos bàndols es disparaven d’una banda i de l’altra de forma indiscriminada, i on no hi havia menjar ni per fer un trist mos. Els lleidatans i lleidatanes supervivents del conflicte van ser testimonis d’aquella jornada de la infàmia. Supervivents de l’atac al Liceu Escolar, supervivents de la Guerra Civil.. els anys passen i cada vegada són menys els qui ho van viure i encara més pocs els qui tenien edat per recordar-ho. Molts d’ells i d’elles, a més, van haver de suportar que durant quaranta anys se’ls neguessin tots els drets i que Catalunya, com a país, fos gairebé esborrada del mapa.Per això, és la nostra obligació mantenir encesa la flama del record. La nostra missió és perpetuar-la i treballar en dues direccions: d’una banda, no oblidar mai aquella data i, de l’altra, fer tot el possible perquè aquella barbàrie no es repeteixi. Als que ho vau patir, us ho devem.