Violències

Quan algú ens qüestiona la realitat més òbvia, més crua i més terrorífica, la millor eina que tenim per combatre’l i rebatre’l són les dades. Avui, 25 de novembre del 2023, no podia fer altra cosa que cedir aquest espai –com una mena d’espai de memòria i lluita– a totes aquelles dones que han patit violències en mans d’homes.

Avui, 25 de novembre del 2023, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, és el moment d’inundar amb dades objectives la massacre que patim les dones, pel sol fet de ser dones. A l’Estat espanyol, el 2022, es van comptabilitzar 100 feminicidis. Fins ara del 2023, ja hem arribat a 93. A Catalunya, amb dades oficials del Departament d’Igualtat i Feminismes, el 2022 hi va haver 12 feminicidis. Fins ara del 2023 ja hem superat aquesta xifra, amb 14 feminicidis. Però si obrim més el focus i mirem les dades des del 2012, moment en què el Departament les va començar a comptabilitzar, són 127 les dones assassinades a Catalunya en nom del masclisme. Dades esfereïdores que constaten tota la feina que queda per fer –que ens queda per fer– per combatre totes i cada una de les violències que patim com a dones. Perquè, malauradament, els feminicidis només són la punta de l’iceberg.Les violències, com l’heteropatriarcat, també són transversals i estan a tot arreu. Quan parlem de violència sovint només ens ve al cap la física, i cada cop més la psicològica. Però són moltes les violències que patim les dones en el nostre dia a dia, en cadascun dels àmbits professionals, socials i quotidians que vivim. La violència sexual. En els darrers anys s’ha posat al focus mediàtic. Es tracta de qualsevol acte que atempti contra la llibertat sexual i la dignitat personal de la dona, en què s’imposi una pràctica sexual sense tenir el consentiment ni la voluntat de la dona. Segons la darrera enquesta feta pel Departament d’Interior (2021), el 65,2% de les dones han patit alguna forma de violència sexual al llarg de la seva vida. Es tracta de la violència masclista més comuna. I és, també, la que s’ha de començar a treballar des d’una edat més prematura.La violència psicològica. Amenaces, humiliació, vexacions, menysteniment, menyspreu, aïllament. Sovint, aquella violència més subtil, la que costa més de veure i d’acceptar. No obstant, és la forma de violència més comuna entre les dones a partir de 15 anys. Un 52,2% de les dones manifesten haver-ne patit alguna vegada.La violència simbòlica. Tots aquells missatges que veiem en la publicitat, les cançons, al cinema, les revistes i novel·les que transmeten una visió molt estereotipada, hipersexualitzada i cosificada de les dones, i que s’adapta als rols de gènere segons els quals elles han de ser submises i ells, dominants. I sí, la pressió estètica s’engloba dins de la violència simbòlica.La violència econòmica. La bretxa salarial ens diu que a Catalunya les dones guanyen un 20,6% menys que els homes –per fer la mateixa feina, és clar–. Això ens porta a una major submissió econòmica cap als homes i que aquests puguin utilitzar la violència econòmica amb la privació intencionada i no justificada de recursos o bé amb l’obstaculització de la disposició de recursos propis.La violència digital. Les xarxes socials, els fòrums, els correus electrònics, la distribució de fotografies íntimes, etc. Accions i suports que ara tothom té a l’abast i que també constitueixen una eina de violència cap a les dones.La violència obstètrica. Que et practiquin una cesària sense el teu consentiment, que no et deixin agafar el teu fill tot just nascut i alletar-lo sense cap causa que ho justifiqui, patir humiliacions o qualsevol tipus de maltractament durant l’embaràs… és violència.La violència institucional. El primer cop que el terme “violència institucional” apareix en un document oficial és en la Declaració sobre l’Eliminació de la Violència contra la Dona de les Nacions Unides, aprovada el 1993. Un dels exemples més preocupants i que les dades també posen de manifest és la falta de protecció per a les dones denunciants, que és una forma de no donar-los crèdit i donar poder als agressors. Això és violència.El 25N ens permet denunciar i visibilitzar des de la lluita feminista totes les violències; però hi són cada dia, en cada comentari o en cada silenci, en cada acció que fem o que no fem, en el nostre dia a dia, en què hem d’oposar-nos de manera taxativa a tot tipus de violències. Perquè només erradicant-les totes serem lliures i serem vives. Obrim els ulls davant les violències masclistes, prenem partit.