Els batallons Mickiewicz i Dabrowski

Arran de la desclassificació el 2015 d’un 10% dels documents del Komintern de Moscou, que inclou més d’un milió i mig de documents d’entre el 1919 i el 1943, van veure la llum centenars de documents relacionats amb les Brigades Internacionals que van participar en la Guerra Civil espanyola. D’entre aquests documents destacaven els plànols i dades vinculats amb la cruenta batalla que va tenir lloc a les portes de Lleida entre els dies 1 i 3 d’abril del 1938. Calia aïllar Catalunya.

Amb la desfeta de la coneguda Línia del Cinca per part de l’exèrcit republicà, el general Franco pretén ocupar-la pel sud i per l’Aragó. Hi participaran els generals José Solchaga amb el cos de l’Exèrcit de Navarra pel sector nord, José Moscardó amb el cos de l’Exèrcit d’Aragó pel centre i Juan Yagüe amb el cos de l’Exèrcit marroquí pel sud. És en aquest moment quan la XIII Brigada Internacional, formada en gran part per voluntaris comunistes polonesos destinats inicialment al Baix Aragó, es traslladen més al nord a fi de defensar el flanc d’Aragó per la banda propera a Lleida davant l’ofensiva de les tropes franquistes. Els brigadistes internacionals polonesos, formats pels batallons Mickiewicz, Dabrowski, Rakosi i Palafox, creen una línia defensiva a base de trinxeres que s’estendran pel pla d’Almacelles, a la zona de la Saira, i per la serra de la Cerdera des de Malpartit fins a Alpicat. D’altra banda, les divisions 51, 53 i 54 del Cos de l’Exèrcit d’Aragó s’aniran apropant ràpidament a la zona on estaven els polonesos. De fet, l’1 d’abril del 1938, la Divisió 51 ocupa Binèfar, la 53 ocupa Almacelles i la 54 ocupa Saidí, Vallmanya i tota la zona de Gimenells. El 2 d’abril, la 51 ocupa el Torricó i el Cos d’Artillers estableix al pla d’Almacelles bateries antiaèries sobre camions. Mentre, una brigada mòbil va cap a la Saira on, cap al migdia, es produirà un cos a cos entre brigadistes internacionals i els soldats de la 53. El combat es recrueix. Els del bàndol nacional demanen reforços d’artilleria i el suport de l’aviació. Dos dels batallons de brigadistes retrocedeixen fins a Malpartit i Alpicat per recolzar els batallons més propers a Lleida: els Palafox i Rakosi, que són ràpidament neutralitzats pels franquistes. A la zona de la Saira només quedaran els de la Mickiewicz i Dabrowski parapetats rere les trinxeres. Cap a la tarda comencen a arribar blindats des d’Almacelles i reforços de la tercera bandera falangista, del 3r Batalló Aragó 17 i una bateria de muntanya. Cap al vespre, els brigadistes internacionals es repleguen fins a Alpicat. S’emporten tots els ferits que poden de l’Hospital de Sang establert a l’escola de la Saira. L’endemà, 3 d’abril, la superioritat de les tropes franquistes fa que avancin sense fre i ocupin la Saira, Malpartit i Alpicat. El combat deixa 40 morts i 100 ferits al bàndol nacional i 607 morts i 70 presoners pel que fa als republicans. Ara només és qüestió d’hores ocupar Lleida. La resta de brigadistes marxen en direcció a Barcelona. La nit del 3 d’abril les tropes republicanes travessen el Segre, fan saltar pels aires els ponts sobre el riu i deixaran Lleida partida en dos bàndols fins al 23 de desembre: nou mesos.Amb aquestes dades es creà fa uns anys la Stowarzyszenie Ochotnicy Wolnosci (Associació de Voluntaris per la Llibertat) presidida per Jeremi Galdámez. Amb els plànols, noms, dates i el clam de centenars de mares, fills i nets d’aquells joves brigadistes polonesos morts a les portes de Lleida defensant uns ideals i anhels de llibertat, va visitar recentment la Saira per trepitjar la terra on resten enterrats molts dels seus compatriotes. Segons fonts orals, les mateixes trinxeres van servir per colgar els seus cossos. En Jeremi, dos estudiosos de la Guerra Civil i un periodista també van estar a l’antiga escola que va servir d’Hospital de Sang i van apercebre’s del mur on van afusellar els ferits que no van poder fugir amb la resta de brigadistes. En Jeremi va pujar dalt del cim del turó de la Caperutxa, el punt més alt d’aquell indret, i va encomanar-nos el desig de molta gent de Polònia que no va poder acompanyar-lo en aquest viatge: “Preserveu la memòria d’aquells joves brigadistes polonesos que van deixar la vida en aquest lloc. Que el seu record perduri en l’esperit dels qui van creure –i encara avui–, que un món millor és possible.”