Esgotar

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha comparegut aquesta setmana al Parlament per justificar la remodelació del seu Govern. Segons va explicar, amb els canvis introduïts pretén obrir la “segona fase del procés de negociació amb l’Estat”, la qual hauria de finalitzar amb la convocatòria d’un referèndum acordat. Amb aquest objectiu, va prosseguir, cal guanyar “el reconeixement institucional” per aconseguir el traspàs de rodalies, un “finançament singular” i un “compromís amb el català”. Va ser una compareixença breu, amb les posteriors intervencions dels portaveus parlamentaris de la resta de partits. I ja està.

Qualsevol lector mínimament informat es preguntarà com lliga una cosa amb l’altra, i no l’errarà si respon que no gaire bé. Perquè, què té a veure amb aquests lloables propòsits autonomistes que una consellera passi a ser vicepresidenta o que el director de comunicació del president ara ascendeixi a viceconseller? Fixem-nos en un petit detall que ens ajudarà a trobar la resposta: els canvis a l’executiu català es produeixen només tres dies després que el partit del president Aragonès el designés com a candidat a les properes eleccions catalanes. Per tant, és evident que el ball de cadires no respon a cap necessitat governamental sinó a una estricta lògica de partit. El problema per als contribuents no és que el president Aragonès vulgui –legítimament– esgotar la legislatura i repetir en el càrrec, sinó que subordini la tasca institucional a interessos partidistes.Si segueixo parlant de partits i d’interessos partidistes, crec que és necessari que, sense entrar en detalls que no em permet la confidencialitat, parli del que sí que he après aquests darrers dies i que no és sinó una mala gestió d’un conflicte en el si d’una organització política que comporta sovint un resultat traumàtic per totes bandes. Davant d’una dificultat hi ha dos camins: reconèixer-la com a tal i treballar per la seva superació perquè hi surti guanyant el conjunt o enquistar-se en el problema sense voler fer-hi front obertament. Jo diria que l’opció de la política hauria de ser la primera, però no sempre acaba sent així. Quina contradicció! A mi, personalment, em trobareu sempre amb el gran repte de representar Lleida com a diputada fruit de les eleccions de febrer del 2021. Una diputada d’aquella majoria del 52% que no va ser i que ara el seu govern vol esgotar. La lluita per la independència, per una societat socialment justa, feminista i compromesa amb el medi ambient són els reptes que motiven el meu treball en política cada dia i que, aquests sí que no, no m’esgoten en absolut. Em queixava abans que les institucions es posin al servei dels partits polítics, però també cal reconèixer que a vegades els partits polítics necessiten engreixar les seves maquinàries internes per no esgotar la paciència dels seus soferts electors.