Al meu país la pluja no sap ploure (part I)

Ja fa anys, ens ho deia en Raimon: “Al meu país la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa, si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe. Qui portarà la pluja a escola?” La conseqüència immediata d’aquest no saber ploure és que la meitat del nostre país està sense aigua i malauradament és la meitat on viu el 80% de catalans i catalanes.

Aquest no saber ploure comporta situacions paradoxals com el que ha passat aquests dies a casa nostra: mentre les comarques de Girona, Barcelona, l’Àrea Metropolitana i les conques internes no tenen aigua, en cas d’haver continuat plovent a les capçaleres del riu Ebre i els seus afluents, aquests podrien haver abocat prop de 2.000 m3/s d’aigua al mar. És evident que no podem “portar la pluja a l’escola”, però encara ho és més que ens cal fer quelcom per evitar situacions com l’actual, que, més enllà del canvi climàtic, ja eren habituals a Catalunya. Què ens cal fer? Hem sentit moltes propostes: portar aigua en vaixells, construir noves dessalinitzadores, reduir les pèrdues de les xarxes de distribució, millorar l’eficiència dels regadius, reutilització de l’aigua, entre d’altres, i la proposta que el passat dia 29 de febrer van fer els col·legis d’enginyers i economistes de connectar la xarxa del CAT (riu Ebre) amb la d’Aigües Ter-Llobregat. Personalment trobo molt més assenyada aquesta darrera, ja que soc dels convençuts que un país modern no es pot permetre no tenir les seves xarxes de distribució en alta interconnectades. Però, l’aigua genera massa passions per abordar el problema només des de la racionalitat i segurament ens caldrà afrontar-ho contemplant altres variables i combinant algunes d’aquestes solucions. M’agradaria fer un repàs d’algunes d’aquestes propostes.Totes tenen en comú el fet de voler portar aigua des d’on n’hi ha allà on no n’hi ha. És obvi que per portar-la cal tenir-la emmagatzemada. Si fem un repàs dels nostres magatzems d’aigua, els embassaments, veurem que la majoria va respondre a iniciatives hidroelèctriques i ben pocs es van construir per atendre, en primera instància, altres necessitats de consum humà (l’aigua de boca, l’agricultura, usos industrials, etc.). És del tot evident que, en el context del canvi climàtic, aquests dipòsits, avui, són del tot insuficients per atendre totes aquestes necessitats. El principal problema rau que patim la sequera, però no podem aprofitar tota l’aigua quan plou massa. Cada any, com a mínim, tenim una o dos tempestes que desborden la capacitat d’alguns dels nostres rius, sobretot els de la Conca Hidrogràfica de l’Ebre. Quan això passa, els pantans han d’obrir comportes, ja que no poden sobrepassar la seva capacitat i aboquen al mar grans quantitats d’aigua. Per exemple, l’Ebre, en aquestes situacions, pot abocar més de 2.000 m3/s al mar i no els podem aprofitar. Tots els embassaments estan construïts en les lleres dels rius, fet que condiciona que la capacitat màxima d’emmagatzemar aigua està limitada, i encara que plogui molt o moltíssim, no podem retenir-la. Cal que ens plantegem nous magatzems d’aigua construïts fora de les lleres del riu i que es puguin omplir amb els excedents de les tempestes. Això ho podem fer respectant totes les necessitats; els cabals ecològics, cada ecosistema, l’aigua de boca i la resta d’usos. Un cop cobertes totes aquestes necessitats, quan hi ha tempesta, sobra aigua i no hauríem de desaprofitar-la com estem fent. Si avui s’haguessin de fer nous embassaments, només per qüestions mediambientals, s’haurien de fer fora del curs dels rius.