Presons: la nostra dignitat exigeix dimisions

El 13 de març les comunicacions entre els companys de presons eren una bogeria. Tothom volia saber i confirmar el que ningú volia creure, l’assassinat de la Núria, treballadora a la cuina de Mas d’Enric. I el comentari generalitzat era que tard o d’hora havia de passar.

Ens costa molt mantenir-nos en nivells mínims d’educació, sentint el que ha vomitat la consellera Ubasart i el secretari Calderó a partir d’aquest assassinat. Vull pensar que la seva forma d’expressar-se és fruit del seu nerviosisme, en cas contrari haig d’afirmar que estem en mans d’uns incompetents i uns ignorants. En tot cas han calgut sis rodes de premsa, sis, per encertar la qualificació dels fets. Des de fet aïllat, passant per dues morts violentes i homicidi, per, finalment, verbalitzar assassinat a la roda de premsa del dilluns 18 de març. La qüestió que cal explicar és si aquest assassinat és un fet aïllat o si és producte d’una política penitenciària equivocada. Saber i conèixer, en definitiva, com funciona el sistema penitenciari català que, segons la consellera, és un referent europeu i mundial. Segons les dades facilitades pel Departament de Justícia, Drets i Memòria, des del 2016 s’han produït 3.966 agressions, siguin greus, lleus o temptatives. No s’hi inclouen escopinades, expressions i conductes masclistes i oferiments sexuals que cada dia han de suportar, especialment, les nostres companyes, tant de vigilància com de tractament. Lesions gravíssimes i de per vida, trencaments de membres, pèrdues de visió i d’oïda, talls de fulla bestials, amputacions parcials de membres, cops i violència gratuïta extrema. Totes aquestes agressions són fruit, en bona mida, de la seva política penitenciària, que ha trencat el principi d’autoritat. Per poder aplicar-la han buidat de contingut les dues lleis principals, la Llei Orgànica General Penitenciària i el Reglament Penitenciari, sent substituïdes o transformades per un entramat insuportable de circulars, instruccions, ordres i protocols que ens permeten i deixen actuar, prèvia desescalada verbal i altres ocurrències, quan l’agressió ja s’ha produït. Els funcionaris de vigilància sabem perfectament que amb molts interns podem, i ho aconseguim, restablir la situació. Però també hi ha una minoria d’interns amb els quals hem de reaccionar de forma ràpida i expeditiva, en la forma prevista per la llei, per evitar mal a si mateixos, als funcionaris i a la resta d’interns. Darrere d’aquesta política tenim diferents mentors, entre d’altres l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH), dirigit per l’Iñaki Rivera. Un xiringuito perfectament subvencionat; que té accés a la televisió pública catalana participant en programes sense possibilitat de rèplica per la nostra part; que té les portes obertes del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada del mateix departament, o que accedeix als nostres centres penitenciaris sense cap limitació. Cap país democràtic homologat permetria que la seva administració fos tutelada, especialment l’administració de Justícia. El govern de la Generalitat té molt fàcil saber si a les seves presons es produeixen tortures, maltractaments o rigors innecessaris: preguntar als nombrosos càrrecs electes d’ERC, que n’hi ha a tots els centres penitenciaris. I si encara té sospites, posar els fets en coneixement dels jutges de vigilància penitenciària, dels fiscals de vigilància penitenciària i de les autoritats judicials competents. I el mateix pot fer aquest Observatori i el seu Sistema de Registro i Comunicación Para la Protección de las Víctimas de Violencia Institucional (SIRECOVI). Pel que es veu, no interessa investigar de debò i mantenir aquesta ficció tan ben subvencionada. Si aquest Observatori volgués defensar els drets dels interns, denunciaria les amenaces, agressions i coaccions d’una minoria d’interns sobre una gran majoria, reclamaria donar medicació diluïda per evitar el seu tràfic i les corresponents morts. Reclamaria també menjars de més qualitat i acabar amb les plagues de bitxos varis. Reclamaria també tallers amb sous més dignes i preus més raonables als economats. Però reclamar el que de veritat interessa a la gran majoria d’interns suposaria anar contra del Departament de Justícia i la pèrdua de subvencions. Oi que sí, Iñaki? El col·lectiu de presons no se sent representat per la senyora Ubasart i el seu equip. I hauríem de preguntar si ens volen o no a la Generalitat, veient com som arraconats, perseguits i invisibilitzats.Per acabar d’arrodonir el panorama, també el personal de tractament és igualment menyspreat. Aquests companys fan una feina capital, però els criteris tècnics dels equips multidisciplinaris són ignorats o directament alterats per tal d’aconseguir el major nombre de tercers graus amb un nou pla anomenat “obertabilitat”. L’administració prioritza els criteris polítics per sobre dels criteris tècnics en la classificació dels interns.Els treballadors de tractament utilitzen una eina de predicció de risc de violència, reincidència i trencament anomenada RISCANVI. Aquesta eina ha estat ajustada a la baixa per tal de minimitzar artificialment el nivell de risc i forçar als treballadors a informar en aquest sentit.A les presons no es poden fer experiments. El primer objectiu és apartar els interns violents “impermeables” al tractament i aplicar-los el màxim rigor reglamentari per tal que la resta d’interns puguin viure en pau i aprofitar les oportunitats que els ofereix el sistema per poder reinserir-se en la societat.Senyora Ubasart, no són un referent europeu ni mundial. Ho podríem ser si ens deixés treballar com sabem. Per tot plegat cal posar ordre i dignitat als centres penitenciaris catalans. Per fer-ho possible és imprescindible la dimissió dels seus màxims representants: la consellera Ubasart i el secretari Calderó.