Altres elements de la memòria històrica: la sirena d’Almacelles

Recuperar la “memòria històrica”. Un concepte amplíssim i genèric que abastaria tots aquells elements tangibles i intangibles que cal posar en valor, difondre i promoure a fi que les noves generacions coneguin certs fets que van succeir entre l’esclat de la Guerra Civil i la fi de la dictadura. Fets que van suposar repressió, exili, mort, manca de llibertats i obscurantisme.

Fets nascuts arran d’un conflicte bèl·lic amb tot el que això comporta. Recuperar aquesta memòria històrica comporta reparar moralment unes víctimes oblidades i sovint desemparades. Fer reflexionar què suposa el daltabaix social i emocional d’una guerra que va sacsejar tot un país per a unes quantes generacions. Tanmateix, hi ha d’altres elements més prosaics i menys tràgics sorgits d’aquell conflicte que han romàs entre nosaltres. Elements que han perdurat en el temps i que molta gent desconeix. D’aquests en destaca un de ben curiós del qual tothom que passa per Almacelles es fa creus quan l’escolta, però poca gent en coneix l’origen. Parlem de la seva sirena. Amb l’esclat de la Guerra Civil el juliol del 1936, el Consell Local del Front Popular d’Esquerres de Catalunya d’Almacelles, d’acord amb les idees revolucionàries del moment, decideix eliminar tot rastre religiós de l’església del poble per destinar aquell temple a mercat cobert. Primer de tot, es desmuntarà pedra a pedra l’antic campanar i es guardaran les campanes al corral d’una casa propera per fondre-les i fer-ne munició de guerra si es dona el cas. No fou una tasca fàcil, però en pocs mesos es desmunta l’antic cloquer fet de maons i carreus fins a arribar a la base de la teulada. Tot i els temps convulsos del moment, la vida continuava i els tocs de campana que acompanyaven aquella societat i que marcaven el ritme de les hores i llurs costums van desaparèixer d’un dia per un altre. A la gent d’aquell poble els mancava quelcom tan substancial i tan arrelat a ells mateixos com els repics a mort, els de bateig, els de casament, o bé les hores, o els quarts.. Tanta va ser la insistència de la ciutadania a corregir aquella situació, que el 30 de gener del 1937 el govern local d’Almacelles decideix instal·lar dalt del teulat d’una de les cases més cèntriques del poble una potentíssima sirena de fàbrica que es va comprar a Sabadell. Després, feta la consulta als mestres i atenent els horaris que millor convindrien als treballadors de les bòbiles i d’alguns comerços, s’acordà que aquell giny sonaria a les vuit del matí, a la una del migdia, a les tres i a les sis de la tarda. I així va ser. Finalitzada la guerra, Almacelles s’acollí a l’Auxilio de las Regiones Devastadas i es demanà refer el campanar. D’aquella obra se’n va fer càrrec l’arquitecte Mariano Gomà Pujadas, que finalitzà l’obra el 1949 amb la restitució de les campanes oblidades en un corral. Novament, se sentí el repic de les campanes i tot semblà que tornava al seu lloc. Però, ai las! Ara, un cop la gent s’havia acostumat a l’estrèpit d’aquella sirena, van tornar les queixes i la indignació popular per haver eliminat aquell referent horari immisericorde que s’havia instal·lat al cervell dels vilatans malgrat tot. La solució fou salomònica: s’agermanaria el so de les campanes amb el de la sirena. D’aquesta manera tothom quedaria content i així continuaria fins als nostres dies, restant com un tret identitari genuí d’Almacelles i un element de la Memòria Històrica a preservar i a conèixer, especialment per a aquells passavolants que l’escolten esfereïts al seu pas pel poble, siguin les vuit, la una, les tres o les sis de la tarda.