La seguretat a Lleida: percepció, centralitat i policia
Portaveu del Grup Municipal de Junts a la Paeria
En el debat públic, la percepció mana. I si parlem de seguretat ciutadana, encara més. Quan una percepció s’instal·la en una societat, és inútil escudar-se en les dades per minimitzar la qüestió, evitar afrontar-la o prendre decisions per complicades que siguin.
El debat sobre la seguretat a Lleida està servit i no val fer veure que no és tan greu com diuen ni que és un debat que només beneficia els que en fan un ús pervers, com és el cas de la ultradreta. S’ha acabat el temps de les excuses que, al final, es converteixen en un parany perquè ens porta a no parlar per por a ser titllats del que convingui, a no actuar per evitar riscos polítics i a no consensuar per pur càlcul electoral. L’agenda política de la ciutat de Lleida ha d’incorporar, abans que sigui més tard, l’abordatge de la qüestió de la seguretat pública. El temps, en aquest cas, no juga a favor nostre. I fer-ho amb voluntat i estratègia també per gestionar els fets però, també, i sobretot, la percepció de la creixent inseguretat ciutadana. Per això, cal combinar la mirada local amb l’impuls del Pla de Seguretat local des d’una concepció comunitària, amb una de més general, amb l’actualització del marc legislatiu per tenir les eines necessàries per prevenir el delicte i combatre’l amb eficàcia. Ens cal un lideratge decidit, capaç de fer propostes eficaces i que tingui la voluntat de consens de tots aquells partits que se sentin part de la centralitat política. Ras i curt, cal deixar de banda prejudicis ideològics o plantejaments de màxims. Qui no se senti part d’aquesta centralitat ni s’identifiqui amb aquestes actituds necessàries per trobar solucions pràctiques tindrà tota la legitimitat ideològica, però l’haurà posat per sobre dels interessos de la ciutat. I, finalment, cal reconèixer la bona i eficient feina de la Guàrdia Urbana de Lleida i del cos de Mossos d’Esquadra. Però no ens podem permetre el luxe de tenir una policia sense prou efectius, no prou equipada tècnicament o amb una formació millorable. I, ni de molt, ens podem permetre tenir una policia que se sent desmotivada, qüestionada de forma sistemàtica des del debat polític i, sovint, indefensa i desprotegida. Aquest és el veritable risc i no sembla que ens preocupi gaire la impugnació constant que una minoria, molt eficaç mediàticament, en fa davant del silenci incòmode, però silenci, al cap i a la fi, d’una majoria que som plenament conscient de la feina diària difícil i complexa dels agents de policia.