Els arbres saben ballar?

Els arbres reaccionen diferent segons el tipus de música que “escolten”? Això és el que recull un reportatge recent, tant a TV3 com a SEGRE, sobre un agricultor que ha instal·lat un equip de megafonia al tros per a augmentar la producció fructícola. Que les plantes responen a estímuls de manera pareguda als animals és un tema que ha atret els investigadors.

D’entre aquests, citem el metge anglès John Scott Burdon-Sanderson, que ja havia intuït que el penicillium inhibia els bacteris, i que el 1873 va rebre un premi per haver detectat corrents elèctriques en plantes carnívores. El 1880, Charles Darwin va apuntar a El poder del moviment de les plantes la teoria que són dirigides des de la radícula a través d’un petit cervell d’estructura simple, semblant a la d’un animal inferior. El 1928 un físic de Calcuta, Jagadish Chandra Bose, volia demostrar que les plantes tenen sistema nerviós, intel·ligència i capacitat de recordar i aprendre. Per a estudiar-ho, va inventar diversos aparells que va aplicar en mimoses (receptives al tacte) i tomateres (s’enfilen i enrosquen), entre altres espècies. Les diferències dels potencials bioelèctrics de la planta els registrava un punxó sobre un vidre fumat que es movia. Bose va concebre la disciplina de la “neurobiologia de la planta”, la qual cosa equival a admetre que les plantes tenen nervis. El nord-americà Cleve Backster era un reputat especialista del polígraf a la CIA (agència d’espionatge) i havia creat un model propi d’interpretació de l’aparell, el Backster Zone Comparison Polygraph. A la dècada de 1960 va iniciar els experiments amb plantes per a trobar emocions com als animals. Va usar un galvanòmetre, que detecta petits corrents elèctrics, combinat amb l’electroencefalògraf, que registra els corrents cerebrals. Davant les plantes, feia morir per ebullició petits crancs. El 1968-69 va fer públiques les seves investigacions en l’àmbit de la parapsicologia, tot afirmant que havia detectat “percepcions primàries”, por de les plantes per la mort d’éssers vius. El 1973, dos periodistes, Peter Tompkins i Christopher Bird, publiquen un llibre pseudocientífic, La vida secreta de les plantes, subtitulat Una fascinant explicació de la relació física, emocional i espiritual entre plantes i homes. Detallen “casos reals” de gurus hindús a agrònoms canadencs, que van aplicar música als conreus i van incrementar les collites el doble del normal. En un garbuix entre filosofia de Goethe, magnetisme, experiments de Backster, metamorfosis, bioelectricitat, radioestèsia, etc., conclouen que les plantes tenen consciència, i estan “dotades de personalitat i dels atributs de l’ànima”. Del llibre, el 1979 se’n va fer un documental amb el mateix nom. Aquí, el creixement dels vegetals, de la llavor a l’etapa adulta –que es visiona accelerat en pocs segons–, i imatges en què desprenen una aurèola al seu voltant, com la que se suposa que irradien els animals, fan confluir en l’espectador la similitud entre el món vegetal i l’animal. El documental va comptar amb la banda sonora composta per Stevie Wonder, que va publicar el doble disc Journey Through The Secret Life of Plants (Viatge a través de la vida secreta de les plantes). El compositor és partidari de les teories que s’hi expliciten quan canta “però qui soc jo per dubtar o qüestionar l’ésser inevitable, perquè aquests són només uns quants descobriments que trobem a La vida secreta de les plantes”. Si la música motiva els arbres, no s’entén com prestigioses escoles com Agrònoms de la Universitat de Lleida no s’hagin adonat encara de l’enorme potencial productiu d’uns quants altaveus escampats pels trossos ni tinguin una assignatura de punxa-discos.