Una visita al Morera

Però diguem-ho bé, que el nom és una mica més llarg, i més descriptiu: una visita al Morera, Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida. I la vaig fer dimarts passat aprofitant que em quedava una estona lliure, i així complir el desig que tenia des de la seva obertura, especialment perquè ocupa l’edifici de l’antiga audiència provincial, i tenia un cuquet de curiositat per veure el resultat de la transformació de les sales judicials en espais expositius d’art.

Per començar, una alegria imprevista. És el primer dimarts de mes i les visites són gratuïtes. Gràcies, torno a guardar el moneder i començo la visita.També em sorprèn l’accés a l’edifici, atès que no té barreres, ni controls, ni registres, almenys de moment, veurem què passa més endavant. Des de la rambla s’accedeix a la planta baixa, que, anteriorment conformava un pati quadrat delimitat per columnes, i més aviat fosc, malgrat la claraboia. La planta és diàfana, malgrat conservar les columnes, i no tens la sensació de passar per un pati interior. Aquesta sensació es viu a les plantes atès que les diferents sales s’articulen al voltant del pati central.Considero que ha estat un encert la museïtzació de les adoberies, que estan molt ben conservades, i hom les pot contemplar mentre espera l’arribada de l’ascensor per començar la visita pel tercer pis, tal com m’ho van recomanar a la recepció.El Morera és, fonamentalment, un museu que presenta obres d’artistes lleidatans produïdes (creades, diu la guia) des de finals del segle XIX.He tingut un goig en poder contemplar obres del grup logicofobista, que fins ara només havia vist en alguna fotografia, i aïlladament. Amb el nom de logicofobistes, els integrants del grup, format després de la visita que Paul Éluard va fer a Barcelona l’any 1936, volien manifestar llur aversió (fòbia) a la lògica, seguir el surrealisme. Van fer una exposició a Barcelona el maig del 1936, però l’esclat de la guerra va tallar els projectes de portar-la després a Madrid i Bilbao, al mateix temps que enviava els artistes a l’exili.Integraven el grup, entre altres, José Viola, Leandre Cristòfol, Rosario Varo i Antonio García Lamolla, del qual el Museu agrupa moltes, i molt interessants, obres d’aquesta època. També s’exposen moltes obres de Leandre Cristòfol, del temps del grup logicofobista, i també posteriors.Passant pàgina, també hi ha obres de Miquel Viladrich, però m’ha semblat que no s’exposen totes les que té el museu, atès que amb motiu del centenari del pintor de Torrelameu, vaig tenir l’ocasió de poder participar en l’exposició de moltes de les seves obres al seu poble de naixement. Aquesta vegada, m’he conformat amb la contemplació de “les hermètiques”, i del “metge moro”, que no és poc.He tornat a contemplar i remirar les muntanyes nevades pintades per Jaume Morera, el pintor que dona nom al Museu, que, en temps de sequera, són un consol.I m’he aturat llargament en el gran cartell anunciador de la festa major de Lleida del 1912 signat per l’alcalde Pedro Mor, polític lliberal, que regentava una fàbrica d’anisats vora el que avui són els Camps Elisis, i pel secretari municipal, Enrique Corbella, amb el qual no tinc pas cap relació familiar, però que, respecte del qual, immediatament, ha sorgit un corrent de simpatia.Diguem que consultant internet es pot veure que Enrique Corbella Álvarez accedia a la secretaria de l’Ajuntament de Lleida el dia 27.12.1902 i que es jubilava definitivament el 04.11.1938, després de ser separat del càrrec durant la guerra i d’haver sigut restituït en el mateix pels vencedors.He tingut la impressió que el Morera és un museu jove, com ho és el seu personal, des de la recepció al mateix guarda de seguretat, passant per la noia que, discretament i silenciosament, vigila les anades i vingudes dels visitants. Com ho palesa la blancor de les sales i la llum que baixa pel pati interior.Per això, gràcies als que han fet possible el Museu, amb el desig que tingui una llarga i fecunda vida.