Un paradís del decreixement

L’altre dia vaig topar amb un dirigent de la comarca que lluïa orgullós una samarreta en favor del decreixement. No vaig discutir-m’hi perquè és una opció tant legítima com, a parer meu, errònia, si bé jo propugno un creixement més qualitatiu que no pas quantitatiu. Ara bé, donant un tomb per la banda del terme que, tot i poder-se regar amb el Canal Segarra-Garrigues, segueix essent d’estricte secà, em vaig adonar que molts borgencs han decidit fer-l’hi cas.

Vaig agafar un camí d’aquests que van d’oest a est, sortint del poble en direcció sud, i el panorama era desolador. Un autèntic paradís del decreixement: ametllers morts barrejats amb altres sense esporgar, oliveres assilvestrades, matolls, cos-colls, sembrats escanyats, erms eixuts i, de tant en tant, alguna plantació d’olivers joves sense reg de degoteig. Tot plegat constituïa un panorama més aviat depriment i que induïa a pensar que, amb l’excepció de les subvencions de la UE, a les llenques de terra de la vora del camí no s’hi collirà res. Davant d’aquest escenari em vaig preguntar: per a això les administracions han invertit un fotimer d’euros sorgits dels impostos de tots? Per a això vam estar tants anys reclamant el canal i planyent-nos que ens tenien marginats i condemnats al despoblament? Recordo perfectament que quan era diputat al Parlament i la Generalitat va donar el darrer i definitiu impuls a les obres del Canal i al pantà de l’Albagés, vaig pensar que s’encetava una etapa engrescadora per a la comarca. Estava content per la prosperitat que podia aportar el Canal i d’haver-hi contribuït, poc o molt, si bé només vaig complir amb el meu deure i altres de més influents hi van fer més que jo. En canvi, avui em plantejo si els nostres pagesos seran capaços de traure’n profit, o bé només servirà perquè acabin venent o arrendant les finques, a més bon preu, a grups d’inversió forans que, ara, amb les expectatives de reg, tenen més incentius per abocar-s’hi.Ja sé que el Canal ha arribat quan la comarca estava envellida i descapitalitzada després de decennis d’economia de secà ruïnosa. I sé, també que els fills de molts pagesos, abans de llençar-se a invertir per instal·lar el reg i fer noves plantacions modernes, prefereixen ser mossos, bombers o agents forestals i hi tenen tot el dret. Ara bé, si la societat garriguenca no reacciona i rep estímuls del govern, per tal d’impulsar una nova fornada d’empresaris agrícoles i ramaders, anem de pet a un nou repartiment de la terra. Un repartiment que pot menar a què el capital forà la compri, en tragui uns beneficis que ves a saber on faran cap i on tributaran, i a la comarca hi restin només els sous d’uns quants peons (tant de bo poguessin treballar-hi tot l’any) i d’un grapat d’encarregats que, amb una mica de sort, potser residiran a les nostres poblacions. Mentre el film Alcarràs evoca amb nostàlgia una pagesia que avui ja és testimonial (i cal agrair-li a la C. Simon que els hagi homenatjat) els regs amb degoteig, atès el canvi climàtic que abocarà els secans a acollir espècies protegides improductives, tenen més futur que mai. Si això hi afegim que el preu de la terra segueix essent assequible i que produïm tanta energia renovable com la que gastem, el futur podria esdevenir esplendorós. Ara bé, cal dos factors que reconec que escassegen. Un, són les ganes d’emprendre i arriscar-se, i la visió empresarial. L’altre, és la gran quantitat de capital que s’ha d’invertir, perquè avui amb les plantacions i les extensions de fa trenta anys necessàries per guanyar-se la vida no n’hi ha ni per començar.