Tres anys de la Llei de l’Eutanàsia

El dia 25 de juny celebràrem el tercer aniversari de l’entrada en vigor de la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia. Amb aquest motiu els mitjans de comunicació se’n feren ressò àmpliament.

Tenir un dret adquirit, si no s’exerceix, és com si no fos reconegut. I quines són les dificultats per fer-ne ús? La manca d’informació, per una banda, fa que moltes persones no tinguin consciència de les diverses opcions per acabar plàcidament sempre que es reuneixin unes condicions plantejades per la llei que podem resumir en: malaltia greu incurable, patiment insuportable i una decisió presa amb tota llibertat. Quantes persones en l’etapa final de la seua existència estan assabentades que poden optar a alguna d’aquestes prestacions de la Seguretat Social? Quants malalts moren cada dia a la nostra ciutat? No disposem d’un observatori de la mort que informi de com ha traspassat aquesta ciutadania. Ha tingut una mort digna, en funció dels seus valors i creences? Ha sigut una mort amb plena consciència en què hagi pogut rebre informació mèdica fidedigna? Ha estat tractada de la manera que aquesta persona desitjava? Ha pogut expressar-se en aquest àmbit? Tenia un DVA (document de voluntats anticipades) i ha estat respectat? Havia demanat ajuda per morir? L’ha rebuda? Les dades oficials de Sanitat de la darrera memòria expliciten: “Sis lleidatans van sol·licitar l’any passat la prestació de l’ajuda a morir i només un, a la regió sanitària de l’Alt Pirineu i Aran, va acabar rebent l’eutanàsia.” Què passa a Lleida? Dificultats?Una altra trava en l’aplicació de l’eutanàsia és que el metge sigui objector de consciència (o s’empari amb aquest dret per no afrontar el tema), ja sigui per manca de suport institucional o per manca de professionalitat. En aquest cas, cal que hi hagi una substitució dins el cos mèdic perquè no falti aquesta prestació al malalt peticionari. Tot això comporta gestions, temps, sobretot temps, que per a la persona sofrent de manera insuportable es fa llarguíssim. Un cop el metge o metgessa responsable pren cartes en l’assumpte, cal el seu informe, també el d’un altre metge, dues peticions que han de ser rubricades i enviades a la Comissió de Garantia i d’Avaluació, que estudiarà el cas i respondrà al metge responsable si es pot practicar l’eutanàsia o no. Tots aquests tràmits afegeixen dies i dies al calvari del malalt. Tot i que, si les coses funcionen correctament, des del moment de l’inici d’aquest procés fins al desenllaç, 50-60 dies són suficients. Amb tot, hi ha casos en què els tràmits s’allargassen encara més.Conclusió: la burocràcia complica la vida en situacions de vulnerabilitat de manera tremenda. És cosa sabuda. Solució? Preveure els entrebancs, estar informat/da de tot el que pot suposar simplificar els problemes: fer un DVA quan encara gaudim de salut, no deixar-ho per a demà, no fos que féssim tard; aquest document és un primer pas no solament burocràtic, sinó que ens fa reflexionar entorn de la mort que voldríem, i ens permet ser lliures fins al final.