Reivindicar l’envelliment

Des de fa 34 anys, avui 1 d’octubre, se celebra el Dia Internacional de les Persones d’Edat. Hi ha molts dies al llarg de l’any destinats a commemorar algunes efemèrides d’aquest tipus, alguns, i no pocs, més de promoció comercial que no imprescindibles, però en aquest cas de la gent gran és necessari i està més que justificada la seva celebració.

Els polítics de frac i els economistes d’esmòquing utilitzen sempre de forma pejorativa el col·lectiu de la gent gran, per a ells, l’envelliment de la població és quelcom perniciós per a la societat, no produïm, vivim sense treballar, som com una mena de paràsits, no cal reflexionar gaire per identificar aquesta equivocada visió amb el nou liberalisme que avui en dia domina la nostra economia, tot allò que no té mercat, tot allò que mereix regulació i/o intervenció pública, s’ha d’eliminar, s’ha d’esborrar de tot escenari.És un error majúscul i no cal agafar cap manual d’Economia Política per poder rebatre aquest discurs. No només l’ONU, sinó fins i tot l’OCDE (el club dels rics) treballen en buscar Índexs de Desenvolupament Humà o de Benestar Social que vagin més enllà de les xifres del PIB. Doncs bé, en totes aquestes noves formulacions per a mesurar el creixement d’una societat, l’esperança de vida i la salut de la població ocupen lloc preferent. Incrementar l’esperança de vida (amb bones condicions) de les persones és sinònim de progrés i demostra dues coses, la primera que hi ha una millora de la sanitat pública i segona que les condicions de vida, sobretot treball i alimentació, cada cop són millors. S’equivoquen aquests neoliberals perquè parteixen d’un principi erroni, la societat, la seva gent, tota, no s’ha de sotmetre a l’economia, sinó que és aquesta, l’economia, la que s’ha de sotmetre a la població, a tota la societat.Som la mateixa gent gran la que hem de convertir aquest 1 d’octubre en els 365 dies de l’any, per aquest motiu és de lloar tots els i les grans que des de la Marea Pensionista (MP) treballen per la defensa i subsistència d’un sistema públic de pensions just, equitatiu, equilibrat i sense cap tipus de discriminació, sobretot la de gènere. Cal manifestar-se i dir fort i pacíficament que la gent gran és un col·lectiu més de la nostra societat que ha de subsistir paral·lelament amb les mateixes condicions que tots els altres, que ja va treballar quan ho havia de fer i que quan ho feia una part del seu salari anava, precisament, a finançar les pensions. No és cert el que es diu que les manifestacions i protestes no serveixen de res, sense la Marea Pensionista no hi hauria hagut millores (derogació del factor de sostenibilitat, lligar l’increment a l’evolució de l’IPC, trencar el llindar màxim de cotització, etc.) i ves a saber com estarien ara les jubilacions.Una altra xacra social que pateix la gent gran és la de les residències geriàtriques. La pandèmia va posar en evidència el maltractament que en moltes estan rebent els i les ingressades, dolenta assistència, manca de personal qualificat i dèficit en tot tipus de recursos. També aquí hi ha un grup de gent que com la MP han entès que calia agrupar-se, organitzar-se, manifestar-se, per lluitar per unes residències que no siguin un cau del tot marginal. En aquest cas el sector públic està molt menys actiu que en el cas de les pensions, però hem de denunciar que hi ha residències de titularitat pública que són gestionades per empreses privades, és a dir, no serveix de res la propietat de l’administració.Podríem parlar també de l’aplicació de les noves tecnologies a alguns serveis bàsics, com la llum, el gas i els serveis bancaris, on molta gent gran es troba del tot descol·locada, necessitaríem un llibre sencer per poder explicitar les discriminacions a les quals ha de fer front la gent gran. Acabem amb una referència poètica, la bellesa (vellesa) no mor mai.