Un camp minat

Parafrasejant un acudit de Perich, podríem dir que la política espanyola és guerracivilista des dels temps de don Pelayo. Amb poques excepcions, aquest ha estat sempre un camp ple de mines, sovint antipersona. I ara, malauradament, vivim un d’aquests períodes. No es tracta, per sort, d’una guerra civil de veres, però presenta uns trets prou agres com per complicar, i molt, el futur immediat.

Sense necessitat, tanmateix, de remuntar-nos tan amunt en el temps, es pot situar l’inici de la situació actual en l’atemptat gihadista a Madrid l’11M de 2004. La mala gestió que el govern Aznar va fer d’aquells fets va contribuir, potser de manera decisiva, al triomf electoral del PSOE tres dies després. Aleshores, mentre al PP (i el seu entorn) prenia el camí de la radicalització antigovernamental, només apaivagada –i no sempre– per la proverbial indolència del senyor Rajoy, els socialistes es van acomodar aviat al fet que els populars els regalessin un ampli espai al centre, de manera que lluny de buscar l’acord –difícil d’altra banda– van empènyer els populars cap a la dreta més radical. Després, per acabar-ho d’adobar, va venir la crisi econòmica i l’anomenat procés català suficient, ell sol, per sembrar tot un camp de mines.D’altra banda, el procés va introduir una novetat que en l’actual conjuntura ha acabat essent decisiva: el paper de la judicatura; el govern Rajoy va deixar la defensa de la unitat d’Espanya en mans dels jutges i el PP de Feijóo està estimulant aquests mateixos jutges a combatre el govern il·legítim. L’actual estratègia és tan simple com eficaç i perversa. Des d’un mitjà afí es llença una acusació, que no cal que estigui prou ben documentada; un jutge la recull i obre una investigació, com més generalista i àmplia millor; així, la cohort de mitjans afins se’n poden fer càrrec un dia i un altre. Si després tot acaba en un no res és igual, l’efecte erosió ja ha produït els seus efectes. Que tot plegat contribueixi, també, al descrèdit de les institucions, en primer lloc del mateix poder judicial, columna vertebral de l’estat de dret, no sembla que preocupi a ningú. Tampoc a alguns jutges. Aquesta estratègia ha generat un tret que sovint sembla que es passi per alt: no de dret però sí de fet, la política no té dret a la presumpció d’innocència. Com s’ha arribat aquí és complicat d’explicar, però el mal costum de reclamar-se els uns als altres la dimissió immediata, sense esperar una mínima clarificació dels fets, no em sorprendria gens que hi hagi ajudat molt. Ara bé, agradi o no, en aquesta situació, és del tot inútil amagar-se esperant que la justícia aclareixi els fets. El temps –que pot acabar sent interminable– sempre juga en contra de l’acusat. La narrativa sostinguda per l’ambigüitat del tràmit judicial, sovint força opac, i els mitjans de comunicació, convencionals o no, és finalment tan embolicada que el poble sobirà acaba per no entendre res o concloent que si s’ha fet tant rebombori és que alguna cosa hi deu haver. Així doncs, l’única resposta útil, per a l’acusat i per a l’opinió pública responsable –l’altra, la dels hooligans, més val deixar-la per impossible–, és exposar amb claredat la relació que hom ha pogut tenir amb els fets, encara que sigui molt circumstancial, però res és més perillós que intentar fer camí com si no passés res, ja que en qualsevol revolt pot acabar trepitjant una mina antipersona.