Jo m’acuso: vaig treballar

Recordo l’anècdota. Un 11 d’octubre de ja fa una bona pila d’anys, un dels treballadors de Flaix FM, la ràdio que va endegar l’empresari Miquel Calçada, en Mikimoto, es va acomiadar amb un “apa nois, fins demà passat!”, un cop finalitzada la seva jornada laboral. Calçada li va contestar: “Demà passat? Deus voler dir demà, oi?” I el treballador, tot somrient, li va recordar: “No, home, que demà és festa! És 12 d’octubre”. Aleshores en Calçada li va respondre que a la seva empresa el dia 12 no era festa perquè no tenien res a celebrar. Que la delegada del govern espanyol al nostre país hagués sol·licitat al jutge que impedís que un ajuntament (és a dir, una administració pública què està al servei de la ciutadania) obrís les oficines el dia de la sacrosanta hispanitat, és una demostració del punt de tancament mental que pateix l’Espanya de sempre. No hi ha cap problema perquè, per posar un exemple, El Corte Inglés obri portes però una administració catalana, Mare de Déu!, no pas! Quin insult a la pàtria! Mentre l’ajuntament de Badalona ha de respondre davant d’una causa penal per servir els seus ciutadans, els fatxes que van amenaçar periodistes de tallar-los el coll i que passegen amunt i avall la gallina de la bandera franquista dormen tranquil·lament sense que la justícia, justícia?, actuï. A Delenda est Hispania (Viena Edicions, 2012), el llibre que l’Albert Pont va escriure per intentar explicar per què Espanya és com és, estableix una interessant comparació entre la manera de fer de l’Estat espanyol i d’un país com Suïssa, concretament la Confederació Suïssa. Mentre l’Estat espanyol és el resultat de la dominació d’una oligarquia dominant que l’ha acabant fent seu, mentre la configuració d’Espanya s’ha basat en la dominació dels pobles, mentre Espanya ha volgut uns fonaments manu militari, Suïssa, república burgesa i confederal, resultat de la unió de diversos pobles lliures, conscient de la seva artificiositat, no es va voler construir com a instrument de dominació entre aquests pobles que la integren. Aquesta Espanya captiva del seu propi ADN, de la seva història, on dretes i esquerres han contribuït a fer gran el monstre, beu a glopades de les teories absolutistes de Hobbes. Potser sí que encara hi ha gent que lloa la transició espanyola però per a mi, francament, va ser la continuació de l’Espanya de sempre.