La dignificació d’un museu

Dels 14 museus que constitueixen la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya, el més desgraciat sense cap mena de dubte és el Museu Morera de la nostra ciutat. El proper 2017 en farà 100 de la seva inauguració i tot i l’aprovació del Ple municipal del passat divendres, l’haurem de celebrar amb la vergonya de no haver sabut donar-li una casa digna, tal com mereix el seu fons. Amb aquest menyspreu, amb la constància de la gota malaia, Lleida, i que els culpables es mirin bé al mirall i es cobreixin el cap de cendra, ha demostrat una baixesa intel·lectual i cultural que fa feredat. I després ens emprenyem si de vegades a Barcelona ens prenen pel pito del sereno. Però com voleu que ens prenguin si maltractem el nostre patrimoni, enterrant-lo en prestatgeries i pintes als baixos del Bisbat? Encara recordo la vergonya que vaig passar quan vaig visitar amb uns amics de Terrassa la magnífica exposició de l’artista Xavier Gosé i vam haver de sortir de la Sala Leandre Cristòfol al carrer i entrar al Casino per acabar de veure-la. “Està en obres, el Museu Morera?”, em van preguntar. “Sí, des de gairebé el dia de la seva inauguració”, els vaig respondre. Podria assenyalar amb el dit els culpables d’aquest despropòsit però m’he fet gran i ja no tinc ganes de brega. El Morera em recorda els personatges Vladimir i Estragón, de l’obra de Beckett, Tot esperant Godot. Esperen i esperen però Godot no apareix fins que arriba un missatger que els diu que Godot no vindrà avui però demà segur que sí. Al Morera li han passat per davant tots els projectes que s’han anat elaborant en la nostra ciutat: la Llotja, el Centre d’Art la Panera que, al contrari del Morera, era aleshores un continent sense contingut, i fins i tot el futur Museu de la Ciència i el Clima, que vull recordar que no està inclòs en el Pla de Museus aprovat l’any 1996, fa 20 anys! Parlem clar, si us plau. Si el Museu Morera encara va d’Herodes a Pilats és perquè no hi ha hagut voluntat política i sempre s’ha trobat una excusa que l’ha fet impossible. Quanta mediocritat impregna la nostra ciutat. Em ve a la memòria una reflexió que em va fer l’enyorat Miquel Roig i Nadal mentre passejàvem pel carrer Major: “A Lleida, les poques coses que tenim no les podem menysprear. Hem d’aconseguir exposar tots els Gosé, tots els Gili i Roig, tots els Haes! Però a Lleida tot ho anem fent així! Malament!”. Deu ser cosa de la boira.