L’educació de l’home que riu

Aquest matí, llegint la premsa, he recordat aquest títol que encapçala el magnífic llibre (ed.Altafulla 1991) d’en Gabriel Janer Manila; un exquisit compendi de les formes de riure de l’ésser humà. No sé fins quan durarà el show de Donald Trump però crec que ens donarà temps a esgotar tots els estils diversos de riure que ell descriu. Fins i tot el que provoca la por. El memfotisme d’aquest americà per les tragèdies utilitzant un llenguatge banal evoca les pitjors escenes de la humanitat. Una paròdia d’aquell Charles Chaplin quan, imitant el personatge del dictador, jugava amb una immensa pilota que representava la bola del món. S’han fixat en el riure de Trump? Un riure agressiu on podem trobar una combinació d’emocions que apunten a l’afirmació del Jo, però també una forma d’hostilitat, una forma de declarar la guerra al proïsme. Els analistes afirmen que fa servir un vocabulari de només setanta-set paraules que alguns ja s’han afanyat a qualificar-lo com un nou idioma per tal de no ofendre la llengua anglesa i l’han batejat amb un adjectiu: imbecil·litat. No crec, però, que el President d’aquí al costat, Mariano Rajoy, n’utilitzi gaires més, de paraules. De fet, com que gairebé mai no sap res del que li pregunten, doncs tampoc no li calen. Sort en tenim, però, de les seves prediccions meteorològiques. Hi ha gent que quan se li pregunta sobre un tema que no vol contestar diu que fa com si sentís ploure. Però en Rajoy va anar més enllà i directament es va encomanar a la pluja quan li van preguntar per les pujades estratosfèriques de la tarifa elèctrica. Plourà, va assegurar, i això donarà lloc a una baixada. Quin tip de riure! És clar que ser titella de les elèctriques potser és el preu que ha de pagar per després aconseguir poder formar part d’aquesta gran família dels consells d’administració. En Janer Manila afirma que el riure també exerceix una funció defensiva. I això potser és el que fem quan se’ns vol aixecar la camisa. Riure en legítima defensa. Una defensa natural contra l’angoixa. Un antídot contra la indefensió a tanta perversitat. Perquè de vegades tanta presa de pèl fa que res no tingui sentit. I sense sentit no hi ha drama, i aleshores tot és momentàniament risible.