La sopa d'all i els Camps Elisis

Que a instàncies de la Crida, l’equip de govern municipal hagi endegat un procés participatiu a través d’internet per decidir els futurs usos del cafè xalet dels Camps Elisis no em sembla pas una mala idea. Tot el que sigui donar veu a la ciutadania és positiu, però, i a veure si em sabré fer entendre, que el govern de la Paeria, que té fama, ei!, així ho denuncia l’oposició, de tirar pel dret i de no escoltar gaire, per no dir gens, opinions alienes, em sembla que ha sabut aprofitar la iniciativa de la Crida per passar la pilota a la teulada dels lleidatans sota un títol tan transparent i políticament correcte com el de procés participatiu. De vegades, quan no hi ha projecte, o s’ha perdut la brúixola, un procés participatiu és una bona manera d’anar fent bullir l’olla i dilatar el temps mentre ens empesquem alguna nova genialitat, això sí, per la Lleida del segle XXI. De fet, d’ençà que va caducar la concessió a l’empresa que explotava el xalet, el novembre de 2016, em sembla que els empresaris no fan cua per assumir l’explotació d’aquesta infraestructura. River Cafè ho va intentar conduir, amb més o menys fortuna, durant vint anys, navegant amb totes les modalitats possibles: cafeteria, bar, discoteca i, darrerament, sala de ball de música llatina. Ai!, si aixequés el cap el pobre alcalde Josep Sol i Bertrán, crec que es tornaria a morir del disgust. En fi, els Camps Elisis, al llarg de la seva història, han patit tantes agressions i malifetes que ja no els vindrà d’un pam. L’any 1964 es van carregar l’estany que molta gent gran encara recorda amb devoció, per construir un Palau de Vidre (presumptuós, el nom) que ara només és un niu de brutícia i que algú hauria de pensar a enderrocar (si cal, amb un altre procés participatiu). L’aquari es va convertir en uns urinaris i el teatre on l’any 1911 els pianistes Ricard Viñes i Enric Granados van oferir un concert conjunt va ser habilitat com a equipament esportiu local. Dat i debatut, es pot dir que entre els uns i els altres les magnífiques infraestructures de lleure pensades entre el XIX i el XX com una unitat es van violentar de tal manera, que ara tot plegat té un aspecte desolador. Per tant, si es vol anar per feina i no marejar més la perdiu, cal que l’espai de lleure dels Camps Elisis es repensi com una unitat, com un conjunt harmònic, i no com sembla que és voluntat de l’equip de govern, esmicolant el seu conjunt com si fossin compartiments estancs.