Gent de pedra picada

Comença la dèria de triar els llibres que llegiré aquestes properes vacances. Triar i triar entre la pila de llibres que he anat acumulant durant tot l’any. Ai, aquesta dèria de llegir i, a més, de llegir acaronant els fulls de paper, fugint de les noves tecnologies ens obliga a carretejar amunt i avall els nostres benvolguts llibres.

Entre la pila en trobo un que em té el cor robat i que vaig comprar fa temps. El va publicar l’editorial Proa el 2016 i el que tinc a les mans és la tercera edició, del mes de març d’enguany. El seu autor, Genís Sinca, el va voler titular El cavaller Floïd,

i per a aquells que durant anys i panys van utilitzar l’aftershave que portava aquest nom tan conegut, Floïd, ja hauran endevinat que es tracta de la biografia d’un homenot, Joan Baptista Cendrós. Un home de pedra picada, milionari en dòlars, com li agradava presumir, i patriota com ja no en queden.

La seva vida és una llarga llista d’iniciatives en la persecució d’una sola idea: treballar per Catalunya en la defensa de les seves llibertats. Cendrós va ser un personatge que, per defensar Catalunya, es va enfrontar al dictador Franco i a d’altres com Tarradellas. Coneguda és l’anècdota: Tarradellas estava totalment en contra de la seu que Òmnium havia obert a París de la mà del perfumista Cendrós fins al punt d’exigir-ne el tancament.

Cendrós, home de poca paciència i amb una voluntat de ferro, va aguantar l’esbroncada del president Tarradellas fins que al final li va dir: “Mireu, el pis de París, sabeu per què l’hem obert? Perquè a mi m’ha sortit dels collons. I sabeu quan el tancaré? Quan em torni a sortir dels collons.” Joan Baptista Cendrós tenia una única frase quan parlava de Catalunya: “Poder lluitar pel país propi és un plaer dels déus.” Els interrogants, però, el neguitejaven quan s’adonava del poc gruix de gent que estava decidida a lluitar per Catalunya.

Més d’un cop havia afirmat que de vegades es demanava si els catalans som una gent que la història contemporània ha convertit en una col·lectivitat incapacitada per al recobrament de la seva personalitat política, si som, en poques paraules, un poble que en no tenir pràctica de govern, en no estar avesats a manar, no podrem algun dia desfer el malefici sobre el poble decadent.

Una pregunta que jo m’he fet i refet mantes vegades. Cendrós va morir el 1986. Si avui encara fos viu, què pensaria del procés? El que no hi ha dubte és que estaria al capdavant. Lluitant, com sempre havia fet.