La por a la inhabilitació

Sempre m’han agradat les sobretaules, però d’ençà que es va iniciar el procés, les llargues estones de conversa s’han tornat més interessants. Em sobta comprovar com alguns dels meus amics s’han afegit al carro independentista i me n’alegro, de debò, perquè fins fa només quatre dies els que ho defensàvem érem acusats de carques i poc progressistes. Per això, quan ens reunim amb els incorporats a la “moda”, m’agrada provocar-los per comprovar fins a quin punt el canvi de pell és autèntic.

L’altre dia la cara d’un amic funcionari que es feia cops al pit dient que “a mi no em para ningú”, es va convertir en un poema quan li vaig proposar de presentar-se com a voluntari per a l’1 d’octubre. Pàl·lid com un mort ens va contestar: “Sí, home, a veure si encara perdré la feina...!” Ai, la por a perdre el patrimoni del bonàs d’en Jordi Baiget és la mateixa que va fer fracassar el Tancament de Caixes de 1899 quan el Govern espanyol va començar a embargar comptes i propietats d’aquells que es negaren a pagar les contribucions.

I és que alguns es pensaven que això de la independència arribaria com mannà caigut del cel. Em provoca un somriure quan veig la foto de família d’alcaldes signant el referèndum o afirmant que deixaran els locals municipals i, en canvi, s’arruguen quan els arriba una sentència judicial que els obliga a penjar la bandera espanyola al balcó de l’ajuntament. Ai, no fos cas que ens inhabilitin! Cal desobeir, alcaldes i alcaldesses, i no anar marcant paquet com deia l’exconseller Joan Puigcercós, que també va córrer, 45 segons exactament, a tornar a penjar la bandera espanyola a la Conselleria de Governació quan el president Montilla li ho va ordenar.

Ai, la por a la inhabilitació d’una bona munió d’independentistes de boca enfora com l’alcaldessa de la Garriga del PDeCAT, que no ha dubtat a tornar-la a penjar, no fos cas... O el ridícul de l’alcalde d’Agramunt, Bernat Solé, que va convertir l’ajuntament en un càmping, quan, per dissimular, va penjar les 27 banderes dels estats membres de la UE. Les 27 i, per tant, també l’espanyola.

Recordeu en Ramon Llumà, el que fou el primer alcalde de Solsona de la democràcia? Va fer despenjar l’espanyola del balcó i quan li deien per què no la penjava, responia: “És a la bugaderia.” Ai, però la por a la inhabilitació, al patrimoni, al benestar, ens fa febles. Ja ho deia Joan Fuster: “Jo estic a favor de la Revolució. Però, si us plau, que no se’m trenqui la vaixella.”