El millor dels invents

M’ho van preguntar una vegada i no vaig dubtar a respondre que, sense cap mena de dubte, el millor de tots havia estat la invenció de les biblioteques. Recordo que hi vaig entrar per primera vegada de la mà de la meva mare i em vaig quedar meravellada quan vaig descobrir els panys de parets folrats de llibres.

Amb la distància en el temps, ara m’adono que aquella biblioteca de la Caixa de Pensions dels meus anys de nena amb trenes, era ben petita. Entrant a l’esquerra hi havia la secció de llibres infantils on la canalla, literalment, ens hi llençàvem en planxa intentant agafar, gairebé amb la intenció de posseir, les aventures dels nostres herois.

Allí, entre les lleixes i sota la mirada atenta de les dues bibliotecàries, tothora predisposades a posar-se el dit davant dels llavis exigint un silenci impossible, ens esperaven Les Aventures de Tintín amb el seu fidel Milú i el malcarat Capità Haddock. La meva mare, una enamorada de França, m’atansava fins a la taula les histories de Babar, le petit élephant, perquè, Marta, així repasses francès, d’acord? Però a mi, Babar, em semblava d’allò més avorrit i quan no se n’adonava, corria a retrobar-me amb els meus amics Astèrix el gal i el forçut Obèlix per fer-me un tip de riure veient com atonyinaven romans.

Els estius però els dedicava a les aventures que l’Enid Blyton havia creat perquè els nens i nenes del franquisme descobríssim com el Dick, l’Anne, Julian, Georgina i el gos Timmy, es feien un tip de menjar coses raríssimes com el pastís de carn i bevent grosella i suc de gingebre. Fa pocs dies llegia que Catalunya ja frega la mitjana europea de lectors, amb un 27,4% de persones que llegeixen habitualment en català.

No ho sé pas però potser la mitjana és deguda al descens de lectors europeus perquè de debò que veig molta gent pel carrer amb el mòbil a la mà i molts pocs, gairebé inexistents, llegint un llibre. Però les estadístiques les carrega el diable i és millor no contradir-les, no fos cas. La realitat és que cada dia tanquen llibreries i que només un 23,5% de llars catalanes tenen més de 200 llibres.

Si tenim en compte que els lletraferits com jo en tenim més de 3.000 a casa, n’hi ha un bon grapat que no en té cap. Seria una tragèdia haver-li de donar la raó a l’escriptor John Ernst Steinbeck, quan deia que pel gruix de la pols en els llibres d’una biblioteca pública es pot mesurar la cultura d’un poble.