No ens entendríem

Aprofitant la inauguració del Parador del Roser, el bon amic Miquel Àngel Estradé va entregar-li una còpia del documental Las cloacas de Interior al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, acompanyant-lo amb unes paraules de bona voluntat: “Com que les televisions espanyoles no l’han emès, li demano que com a demòcrata ens doni la seva opinió del que pensa d’aquest assumpte.” El gallec va recollir la claveguera a vessar de merda, com aquell qui recull un trofeu, mentre li donava les gràcies tal com marca el manual protocol·lari del cinisme.

En Hores decisives. Abril-juliol 1932 (Ed. Fund. La Mirada), l’escriptor Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat, ens recorda que “el catalanisme ha estat sempre la crítica d’un Estat desuet, d’un Estat antirealista, fracassat en la seva funció d’anivellar la península”.

L’error més gran que sovint es comet és el de caure en el parany d’assenyalar només el Partit Popular, oblidant, a voltes interessadament, els pecats mortals de la resta de dirigents espanyols d’altres formacions polítiques. La setmana passada, l’exlehendakari Juan José Ibarretxe l’encertava quan afirmava que Espanya no té un problema amb Catalunya sinó amb la democràcia.

L’antic dirigent del PNV, dels pocs que no han acabat en un Consell d’Administració, ho afirmava mentre els seus companys del Congreso de los Diputados votaven amb PP, Ciudadanos i PSOE no portar a Fiscalia les conclusions d’investigació de l’anomenada operació Catalunya, tot i la constatació de l’ús partidista i persecució d’adversaris polítics per part del Ministeri d’Interior durant l’etapa de ministre de Jorge Fernández Díaz.

Quan Sir Staffor Cripps, el ministre laborista, va voler parlar amb Pau Casals perquè actués a Anglaterra després de la negativa d’aquest pel suport que Anglaterra donava a Franco, Casals li va respondre: “No. Vostè parlaria de política i jo de moral i no ens entendríem”. Que polítics intel·ligents com Miquel Iceta confonguin volgudament el diagnòstic pressuposant una imbecil·litat col·lectiva recomana una escombrada general d’uns polítics que han sucumbit a l’encant de la llengua bífida de la serp.

No admetre que la fortor fètida de les clavegueres d’aquest Estat és estructural i no conjuntural és, senyor Iceta, tot i la seva frivolitat disfressada de Goldfinger, una irresponsabilitat impròpia d’una persona amb responsabilitats polítiques.