I a partir d'ara, què?

Després de l’atemptat terrorista a les Rambles de Barcelona, som molts els que ens preguntem “I a partir d’ara, què?”. És una pregunta ben senzilla però que sembla impossible d’obtenir-ne resposta. Potser cap de nosaltres ens l’havíem plantejat abans, però quan la mort truca a la teva porta, quan els assassins omplen de sang els carrers i les places on passegen els teus, ai, llavors sí, llavors arriba el moment de cridar: “I ara què!” I la tragèdia encara es fa més punyent quan t’adones que ningú no et sap donar una resposta.

I aleshores la buidor que et deixa la no-resposta et provoca un nus a la boca de l’estómac i un pànic molt més gran que la pregunta que, com un crit impotent, has llençat al vent. Ara que ja hem caigut del cavall i se’ns ha demostrat que nosaltres també estem dins de la diana, què se suposa que hem de fer?

Perquè això no va d’enviar quatre piulades per part de polítics, actors i futbolistes (els mateixos que no tenien cap problema a l’hora de lluir la samarreta amb el patrocini de Qatar, el país que finança Daeix a l’Irak), perquè tot seguit l’univers líquid les vagi repiulant níciament. Això va de debò.

Ara tothom ja sap que som oberts, acollidors, amables i xiripitiflàutics. Magnífic. Queda dit i tatuat per sempre més en el braç de la Colau. Però continuo preguntant: “I a partir d’ara, què?” Deixarem d’una vegada per totes de mastegar i ensalivar les mateixes frases amanides amb oli de la collita 2016 del passeig dels Anglesos a Niça i anirem per feina? Diuen que el món ha canviat i jo afirmo que és el de sempre.

Hipòcrita. Impotent i sense un ratolí capaç de posar-li el cascavell al gat. Mentre amb una mà els estats es donen cops al pit fent veure que ploren els morts, amb l’altra venen armes als que ens assassinen. Això sí, uns amb cara de llop i els altres amb pell de xai. Però ambdós tallats pel mateix patró. I la resta del món, pobres infeliços, corrent esmaperduts per la Rambla de les Flors.

S’han fet minuts de silenci a tot el món i s’ha tornat a regurgitar la frase màgica: “Perquè això no torni a passar mai més.” I la roda hidràulica d’en Brecht anar girant fins al proper minut de silenci i perquè això no torni a passar mai més. I tot plegat perquè ningú no s’atreveix a dir allò que veritablement pensa. No fos cas que m’acusessin de...