La darrera Diada

O almenys aquesta d’avui ha de ser la darrera de tal i com l’hem vingut celebrant fins ara. L’11 de setembre de 1976 l’Assemblea de Catalunya convocava un acte massiu a Sant Boi de Llobregat per celebrar la primera Diada legal des de la seva prohibició per part de la dictadura franquista. L’any següent una gran manifestació a Barcelona cridava “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, en nom d’una democràcia que se’ns deia que començava a caminar amb pas ferm. Ens ho vam creure i any rere any vam seguir celebrant una Diada que alguns només volien festiva i d’altres amb un clar objectiu de reivindicació nacional. El 2012, però, va ser un any d’inflexió. La marxa convocada per l’ANC amb el lema “Catalunya, nou estat d’Europa” obria la via que ha marcat els darrers cinc anys. El periodista Jordi Margarit ho va dir clarament: “Viure en llibertat, viure en dignitat, viure en pau. Ser responsables del nostre present i del nostre futur.” Aquell 11 de setembre de 2012 vam ensenyar al món el nostre ADN radicalment democràtic i vam dir prou al genocidi cultural, a l’anorreació d’una llengua, d’una cultura i d’una identitat per part d’una Espanya que pretén assimilar-nos fins a reduir-nos a una mena de pallassos folklòrics que ballen per a turistes mentre ofereixen els productes típics de la regió espanyola. Ara Espanya ja no s’amaga sota l’estratègia de 1716 (“de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”) i mossega sense careta. I és d’agrair que així ho faci perquè això ens ha permès deixar de fer-nos trampes al solitari i autogols que només ens atansaven al penya-segat amb una mena de nícia autocomplaença. Ara ja sabem que ens van enganyar. Que aquella democràcia no era per a nosaltres, els irreductibles, aquells que, segons Felipe González, som el gran problema d’Espanya. No vam saber veure que l’Espanya “antes roja que rota” continuava ben viva. Que el que s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres i que Espanya, amb el vistiplau de molts, havia canviat els “Principios del Movimiento” pels “Principios de la Constitución”. Vam creure en la paraula donada per part d’una colla de mentiders compulsius sense fer cas de la sàvia resposta de Sòcrates quan Hípies li demana per la seva idea de justícia: “no facis cas de les meves paraules, fixa’t només en els meus actes”. Espanya sempre ha sabut el que vol i ho demostra. Sembla que finalment nosaltres, també.