En estat d’excepció

Durant la guerra civil, el gran mecenes de la nostra cultura, Rafel Patxot, va ser doblement ultratjat. El conflicte bèl·lic l’obligà a expatriar-se perquè com a home acabalat i catalanista li perillava la vida. Va patir les dues violències: la revolucionària i la feixista. Tal com va escriure al volum de les memòries Guaitant enrere: “Els d’una banda i l’altra eren companys d’ofici.” Aquests darrers dies Catalunya pateix sense cap mena de dubte un autèntic estat d’excepció que Espanya podrà disfressar tant com vulgui, però que ja no és capaç d’enganyar ningú, ni tan sols la premsa de tot el món, que ja parla obertament de la repressió espanyola als catalans. Que les actituds del govern popular són més pròpies de països dictatorials com Veneçuela o de governants com Erdogan que no pas les que s’espera d’un país democràtic ja és més que evident. Comprovem com actes feixistes, fundacions franquistes, exhibicions de banderes amb l’àliga i salutacions a la romana, no només no són perseguides sinó que se subvencionen, permeten i fins i tot són aplaudides amb entusiasme com l’ovació al torero Juan José Padilla embolicat amb la bandera espanyola preconstitucional. Sembla que Franco tenia raó quan va dir que ho deixava tot ben lligat. Ho deuria deixar tan ben lligat que fins i tot els partits espanyols d’esquerres semblen sentir-se d’allò més còmodes. I els progres, els intel·lectuals, la movida madrilenya i els artistes de la ceja sembla que també. Tots emmudits contemplant amb silenci com es vulneren tots els principis democràtics: Dret d’expressió, identificacions arbitràries, dret de reunió, etcètera. El socialisme calla i, per tant, es converteix en còmplice, en el col·laborador necessari. Es fan els mil homes quan es tracta de defensar el dret a decidir del Sàhara o del Tibet, però, ai las, quan els toca directament, és a dir Espanya, aleshores fan de comparsa i, com l’Alfonso Guerra, ajuden a passar el ribot. L’esquerra espanyola, PSC inclòs, s’ha retratat i de quina manera. És lamentable comprovar com Espanya entenia el terrorisme d’ETA, perquè aquesta parlava el seu mateix llenguatge. Combatre armes amb armes. En canvi és incapaç de comprendre com un poble com Catalunya demani un referèndum i que ho faci per vies democràtics i pacífiques i, a més a més, sense fer malbé ni una sola paperera del carrer. Tornem a l’any 1977. Obriu el cançoner i comencem a entonar L’estaca.