Espanya: Adéu per sempre

Tinc una bona amiga que fa temps que m’assegura que per a ella Espanya no existeix. Que quan mira el mapa de la península ibèrica, veu Portugal, Catalunya i un gran buit al mig, com si un gran desert separés aquests dos països. Per aquesta mar de terra eixuta, però, la meva amiga tampoc no hi ha navegat mai perquè diu que hi bufa vent de Ponent i que, com deia la seva padrina, de Ponent ni gent ni vent. Per això, per evitar el mal vent d’aquesta mar rabiosa, quan va a visitar la seva cosina portuguesa agafa l’avió. Es veu que aquesta desconnexió permanent ja li ve de ben petita. Els seus pares tenien una biblioteca de fusta al menjador de casa atapeïda de llibres d’història i ella se’ls va empassar tots. I és clar, em diu, després de llegir la mena de veïns que teníem vaig quedar immunitzada per tota la vida. Des de sempre té la porta de casa tancada al mal vent i segueix fil per randa les instruccions que la història li va marcar. I per recordar que no havia de caure una i una altra vegada en la mateixa pedra, a casa seva hi va plantar una bandera negra enmig del passadís. No ha patit mai cap desengany perquè mai no ha esperat res del desert. D’aquesta mena de desert, em diu sovint, només se’n pot esperar bufetades. Ahir diumenge, de tornada de Brussel·les, li vaig voler fer una visita. Vam menjar bombons belgues mentre emocionada jo li anava explicant com els catalans havíem omplert Bèlgica d’estelades. Es va treure de la boca un bombó mig rossegat i em va mirar amb cara de no entendre res de res. I què hi heu anat a fer a Brussel·les?, em va preguntar. La meva amiga ja és molt gran i potser, vaig pensar, l’edat li comença a afectar la memòria. Vuitanta-sis anys ja són anys i, ja se sap, l’edat no perdona. Es va empassar el bombó, va llepar-se els dits i llavors, amb la tranquil·litat que li atorga l’edat, em va recomanar que deixés de mirar el desert. Que el fes desaparèixer de la meva vida. “El meu pare va visitar el Macià a Brussel·les”, em va dir mentre es fotia un altre bombó belga. La meva amiga viu davant per davant del Museu de Lleida. Amb la mà va enretirar la cortina i va mirar el carrer. “Demà el mal vent ens tornarà a robar perquè no heu sabut llegir ni tampoc interpretar la història. No escarmenteu.” Abans d’acomiadar-nos, i mentre engrapava el darrer bombó, em va dir que mirés els mapes. “Quan aconsegueixis no veure-hi Espanya, hauràs assolit la teva llibertat. Però només la teva.”