Avui és Nadal

I de ben segur, el més trist de la meva vida. Avui una altra cadira buida a la taula de Nadal. Una més. El meu pare, el meu benvolgut pare no hi serà. Els seus acudits, el seu somriure, els seus esternuts huracanats i la seva manera tan peculiar de rostar els ossets, com una rateta de dents esmolades, amb una habilitat única per trobar els bocins més amagats entre els racons d’un bon rostit i el plaer de veure’l menjar i dels seus exagerats comentaris assegurant a propis i estranys que la seva filla és la millor cuinera del món. I ara, pare, qui et deu bressolar el son inquiet dels teus darrers anys? Tens fred allà on ets? Estàs bé? De debò? Quin goig els teus petons i quina tragèdia no poder-te tornar a abraçar una i una altra vegada mentre ens diem t’estimo mirant-nos dins dels ulls. I recordant la dona que mai no vas deixar d’estimar. La meva mare. Te’n recordes? Em deia. I és clar, pare, com vols que no... Avui els records es fan més punyents. Afloren fins a la superfície, a tocar de pell, i els ulls se’ns omplen de llàgrimes. És el Nadal de moltes cases. Nadal de cadires buides. De Nadals on obrim la caixa dels records i agafem les fotografies dels que ja no hi són intentant recordar com eren. Les seves cares ens retornen, però les veus se’ns escapen. Quin era el to de veu dels que encara estimem? Com reien? Com ploraven? Com...? Una altra cadira buida i ja en són unes quantes. Tot comença a ser molt llunyà. Els Nadals ja no són iguals. Mai més. Els absents ens ho recorden. Res tornarà a ser igual perquè ells, ells, ja no hi són. Ni tan sols els torrons tenen el mateix gust. Ens hem fet grans, massa grans i la il·lusió ha estat substituïda pel neguit del consum. Ens calen abraçades i ens sobren regals. Quin és el preu d’una abraçada? Per què coi no ens abracem més els humans? No hi ha botigues que venguin abraçades perquè una abraçada no té preu. No cotitzen en borsa ni formen part de l’Ibex. Avui però els mòbils s’ompliran de piulades fredes, absurdament repetitives, on amics, parents i saludats ens enviaran els millors dels seus desitjos prefabricats. Hipocresies col·lectives que es repeteixen un any rere un altre mentre el món va girant de cap per avall fins al fons del pou. Però avui és Nadal. El calendari no menteix. I hem de fingir que tot va bé. Per tant, bon Nadal, amics. Alcem les nostres copes per la memòria dels absents i pels més petits que omplen les nostres cases d’innocència sincera. Per ells.