Felip Solé i Olivé

L’amic Josep Varela me’n va parlar. De fet em va dir que l’estava escrivint quan li quedava ben poc per entrar al forn de les Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida. Quan la publicació em va arribar vaig deixar el llibre a la pila dels pendents i vaig continuar amb la meva novel·la negra. Fa poc més d’un mes que vaig agafar l’obra d’en Varela i m’hi vaig submergir. En Varela en sap, d’escriure. Molt. Però més enllà del que s’espera d’un escriptor, la seva principal virtut és la de saber triar temes i personatges que ningú, fins que ell no hi ha posat la banya, n’ha parlat amb profunditat. Aquest nostre país no acostuma a lloar els seus. Desconec els motius. Potser és el nostre ADN però és trist comprovar com la història ha parit homes i dones magnífics que haurien d’omplir les millors pàgines de la nostra història i, en canvi, els ignorem amb un menyspreu esfereïdor. Per això és d’agrair la tasca meticulosa d’en Varela i les hores, dies i mesos que esmerça remenant arxius i hemeroteca per oferir-nos un treball que pretén honorar els que des de la més absoluta modèstia, han sabut bastir el nostre país. He de reconèixer que no coneixia l’obra de la persona que dóna nom al darrer llibre d’en Josep Varela. Amb Felip Solé i Olivé. Pedagogia i tenacitat al servei d’un país (IEI 2017), he descobert la petjada d’un home que ha marcat tossudament un bon grapat de projectes culturals i educatius. En el llibre autobiogràfic Setanta-cinc anys de records 1907-1982 (Editorial Virgili & Pagès, 1989), el cronista oficial Josep Lladonosa dedica elogis al que fou el seu professor de pedagogia a l’Escola Normal de Magisteri i que després de caure la dictadura de Rivera tornà a ocupar la direcció del Centre. En Solé i Olivé va ser un dels redactors puntals de l’enyorada publicació Vida Lleidatana, la revista periòdica de plataforma d’encontre cultural de la ciutat i les comarques de Ponent. En l’edició extraordinària de l’1 de desembre del 1926, trobem un magnífic article signat per en Solé (Lleida, ciutat i cultura) on advertia la necessitat de bastir una estratègia cultural a la capital de Ponent: “Si els seus dirigents de la cosa pública no es captenen amb temps dels problemes de la creixença, l’avenç i els nous caires que la civilització moderna va imposant a les ciutats, la davallada seria immediata i restaria a viure de records i a l’empara d’un deliri de grandeses completament il·lusori (...) Cal tenir un contingut de cultura.” Ai, aquesta maleïda hemeroteca, que n’és de cruel.